FLAG DAY de Sean Penn
Segons els rumors, la negativa recepció per part de la premsa al passi matinal previ a la seva presentació de gala al vespre de Diré tu nombre al Festival de Cannes de 2016 va ser un dels detonants que va provocar que des de llavors, els passis amb l’equip al Gran Teatre Lumière es realitzin abans que acabi el passi de premsa de la pel·lícula. D’aquesta manera, el festival vol evitar que l’expectació i el glamour del passi de gala es puguin veure afectats per les crítiques negatives que en temps de mitjans digitals i xarxes socials ja poden circular per tot arreu.
Per això alguns esperàvem que aquesta tornada de Sean Penn a la Croisette fora amb un film sòlid i satisfactori, com Hacia rutas salvajes o El juramento, que servís per reparar la trencadissa de 2016. Poc havien de guanyar uns i altres si no era així. Però sembla que haurem d’esperar a una altra oportunitat.
Flag Day és una història familiar. D’una família trencada. I en concret sobre la relació entre un pare i la seva filla. Basada en fets reals, és el retrat de la relació entre John Vogel, un dels falsificadors més importants dels Estats Units, i la seva filla Jennifer. Per primera vegada en la seva carrera, Sean Penn assumeix simultàniament les funcions de director i protagonista i per interpretar el paper de la seva filla ha triat a la seva pròpia filla, Dylan Penn. Així l’èxit o el fracàs queden a casa.
Narrada des del punt de vista de la filla, la pel·lícula adapta un llibre escrit per ella mateixa i des del principi deixa clar que John Vogel, d’ofici, segons les seves pròpies paraules, emprenedor, no només enganya i estafa a estranys per poder guanyar-se la vida. També l’hi fa a la seva família. Als seus fills i la seva dona. Els records de la infància en família tenen un to de conte nostàlgic i malenconiós, d’aquesta època en la qual el pare era una figura de referència absoluta i el seu record és meravellós i fabulós. Fins que arriba el desengany. Fins que la filla madura i s’adona que allò també va ser una mentida del seu pare. Que ella trobi la seva redempció dedicant-se al periodisme i a perseguir la veritat és una mesura de la subtilesa amb què està construït el guió de Flag Day.
La pel·lícula arrenca el 1992 amb una persecució policial i la declaració de Jennifer a la policia en la qual no és casual que el guió ometi cert fet. Fora de camp? El·lipsis? No. Més aviat un guió, trampós i triler com el protagonista de la pel·lícula, que prefereix deixar la revelació per al cop d’efecte final a la recerca de la llàgrima fàcil de l’espectador. Entre tots dos moments, assistim a la descomposició d’una família, de les relacions entre els seus membres entre ralentís i salts temporals convertits en recurs fàcil per generar una falsa impressió de profunditat i dramatisme que no aconsegueix salvar l’excel·lent selecció de cançons que s’escolta al llarg de la pel·lícula.
Durant un temps el títol d’aquest projecte va ser Red Flag (bandera vermella). Ens hauria d’haver servit com a avís.
THE WORST PERSON IN THE WORLD de Joachim Trier
També torna a repetir a la competició per la Palma d’Or el director noruec Joachim Trier després de la seva participació amb El amor es más fuerte que las bombas el 2015. Si a Thelma, el seu anterior treball, va fer els seus primers passos amb el fantàstic, a The Worst person in The World es passa a la comèdia romàntica. Una actualització animada i àgil de la comèdia romàntica, però carregada també de moments de tristesa i amargor.
La protagonista és la Julie, interpretada de forma excel.lent per Renate Reinsve, una jove intel.ligent i capaç, però amb problemes per comprometre’s, prendre decisions i assumir la vida adulta, com queda ben clar als esplèndids 6 minuts que serveixen de pròleg a la pel.lícula.
Estructurada en 12 capítols amb el pròleg ja esmentat i un epíleg emmascarat, el brillant guió escrit pel propi Trier i el seu col·laborador habitual Eskil Vogt, repassa les diferents situacions per les quals passa la seva protagonista al llarg de 4 anys. Les seves relacions sentimentals, les seves ruptures, les seves trobades i desencontres, els seus moments àlgids i les seves fases més amargues amb un ritme vertiginós i personalitat que la modernitza i l’aparta dels camins més trillats del gènere, recolzant-se en la química, complicitat i intimitat que transmeten els seus protagonistes.
COMPARTMENT Nº 6 de Juho Kuosmanen
Una de les sorpreses agradables de l’edició del Festival de Cannes de 2016 va ser el premi Un Certain Regard per la finlandesa El día más feliz en la vida de Olli Mäki. 5 anys més tard Juho Kuosmanen fa el salt a la competició per la Palma d’Or amb Compartment Nº6 , una rail movie a la russa, una Antes del amanecer a la finlandesa, en què dos estranys es veuen obligats a compartir compartiment de tren, valgui la redundància, en un viatge des de Moscou a Murmansk al Cercle Polar Àrtic.
Ella és Laura, una jove arqueòloga finlandesa que vol visitar els petroglifs d’aquesta ciutat. Ell és Vadim, un jove rus masclista i amb tendència a l’alcohol que viatja fins allà a treballar a les mines de carbó. Tots dos interpretats de forma aclaparadora per Seidi Haarla i Yuriy Borisov respectivament. A priori no sembla la millor companyia per al viatge, ni per un, ni per a l’altre. I ni tan sols es planteja la socorreguda opció cinematogràfica del romanç al tren, perquè des del principi queda ben clar que la Laura és lesbiana. Encara que tampoc un tren rus sembla l’ambient més propici perquè sorgeixi l’amor.
Però en el seu lloc sorgirà l’amistat, la companyonia, la solidaritat. Malgrat tots els obstacles i d’alguna desviació innecessària per tòpica i innecessària. Entre les estretors gairebé claustrofòbiques del tren, les olors desagradables que encara que no se senten l’espectador percep i les incomoditats de les anades i vingudes dels viatgers.
Només en l’arribada a la destinació la pel·lícula es pren un respir. Fins i tot es torna amable amb els seus personatges. I això és molt quan un està en ple hivern al Cercle Polar Àrtic.
Envía una resposta