BENEDETTA de Paul Verhoeven
Tal com van fer fa 5 anys amb Elle, Paul Verhoeven i David Birke tornen a buscar i provocar l’escàndol d’alguns amb aquesta adaptació de la novel·la inspirada en fets reals ‘Inmodest Acts: The Life of a Lesbian Nun in Renaissance Italy‘ (Actes inmodestos: la vida d’una monja lesbiana a la Itàlia del Renaixement). No dissimulen. Malgrat el delicat, segons alguns, dels temes tractats (religió, lesbianisme, experiències místiques, la fe, el poder de l’església i la seva forma tradicional d’exercir-lo) Verhoeven i Birke no es tallen. De fet sembla que un dels seus objectius és provocar l’enrenou dels que busquen escandalitzar i l’alegria dels que intuïm la satisfacció que van sentir ells a l’escriure i rodar aquestes seqüències i l’efecte que causen en aquestes persones ‘d’ordre’.
La pel·lícula arrenca quan en ple segle XVII Benedetta, una nena de la noblesa italiana que afirma parlar amb Déu i amb la Verge i ser capaç d’obrar miracles, ingressa en un convent. Ja en el seu primer dia tindrà una cridanera ‘trobada’ amb la Verge. Divuit anys més tard, entre somnis i visions religioses i eròtiques pertorbadores trobarà consol en una nova companya. Però una figura tan lliure, imprevisible i ambigua com Benedetta resulta conflictiva per al convent, però un plaer per als espectadors.
Verhoeven construeix gran part de Benedetta basant-se en les formes de dos gèneres tan poc considerats pels espectadors habituals dels festivals de cinema com el soft porn i el pulp.
D’una banda, la relació íntima entre les dues dones permet Verhoeven recrear-se en els seus cossos nus com si es tractés d’una desacomplexada pel·lícula de soft porn que fa que el de la seva Instint Bàsic sembli sofisticat. De l’altra, gran part de les visions i els somnis religiosos tenen l’aire i el to de cinema pulp i la sèrie B. Aquí la referència és Los señores del acero. Tot en un to lleu, lleuger i juganer, amb una acurada atenció al detall (potser perquè el diable està en ells) i amb ritme àgil i lleuger. A Benedetta no hi ha lloc per solemnitats, ni gravetats formals. És alhora hortera, macarra, escatològica i lúdica. L’únic defecte d’aquesta cascada d’elements provocadors, sorprenents i insòlits és la seva possible pèrdua d’eficàcia per saturació per part de l’espectador.
Però darrere de l’arbre de l’escàndol, a Benedetta també hi ha bosc. Molt. Posats a escandalitzar-nos, fem-ho no només pels cossos nus de les monges o aquestes visions religioses amb tendències iconoclastes, sinó també pels mecanismes de l’Església per exercir el poder que es retraten, tant en les seves institucions, com cap al poble, per manipular voluntats a través de la fe o per captar riquesa, diners i béns: l’ingrés d’una nena en un convent convertit en una simple negociació mercantil, les lluites internes no sempre amb les armes més nobles per aconseguir la major influència dins del convent, lloc de mare superiora inclòs, com amb els capitostos de l’església… en l’aspecte interpretatiu destaquen la seva protagonista, Virginie Efira en una interpretació valenta, arriscada i lliure i la de Charlotte Rampling en el paper de la mare superiora, que demostra com tantes vegades el valor dels petits gestos, de les mirades i dels detalls.
Envía una resposta