O com diuen en el primer número musical d’Annette, la pel·lícula de Leos Carax amb la qual s’ha inaugurat aquesta edició del Festival de Cannes, So May We Start. Després d’un 2020 en què vam tenir pel·lícules amb el segell Festival de Cannes en certàmens de mig món, però no festival pròpiament dit a la Costa Blava, aquest any Thierry Frémaux i el seu equip han preparat una oferta fins i tot més inabastable del que sol ser habitual, amb més seccions, més pel·lícules, més autors i més estrelles que mai.

ANNETTE de Léos Carax

Leos Carax ja havia demostrat a Holy Motors la seva capacitat per rodar bons números musicals. De fet en gran part del seu cinema algunes seqüències es resolen com si es tractés de musicals. Però amb Annette s’estrena en el gènere musical pròpiament dit en la seva primera pel·lícula no escrita per ell mateix. Perquè si bé Annette és una pel·lícula amb el segell inconfusible de Carax, el seu origen està en els germans Ron i Russell Mael, autors de la història i el guió i el seu grup Sparks de la música i les cançons de la pel·lícula.

Annette Leos Carax Adam Driver Marion Cotillard

L’Annette del títol és la filla de la seva parella protagonista. El pare és Henry, un actor de comèdia que triomfa amb els seus ultrapersonals monòlegs / performances interpretat de forma aclaparadora per Adam Driver. No és el millor cantant possible, però no hi ha dubte que l’intèrpret de Kylo Ren és un dels actors de Hollywood que millor poden reflectir la dualitat i el descens als inferns del personatge. La mare és Anne una exitosa cantant d’òpera francesa interpretada per Marion Cotillard.

Annette és romàntica, apassionada, extravagant. Carax i els germans Mael contínuament prenen decisions per apartar la pel·lícula de camins trillats i dotar-la d’una personalitat pròpia. No sempre encerten, la pel·lícula no és perfecta, però sempre mantenen a l’espectador alerta. El mateix Leos Carax a la primera seqüència de la pel·lícula ens demana que no respirem fins al final. I encara que no ho aconsegueixi, fisiologia obliga, no hi ha dubte que ho intenta.

Annette Leos Carax Adam Driver Marion Cotillard

Arrenca lluminosa i dinàmica. Amb el número So May We Start que recorda el dels acordions de l’intermedi de Holy Motors. Però es va tornant més i més fosca, gairebé negra. Es passa del kitsch del We Love Each Other So Much al Sympathy for the Abyss final.

Els diferents episodis en què es descompon la pel·lícula es corresponen amb les notícies que ofereix sobre la parella protagonista un informatiu rosa televisiu. Moments determinats de les seves vides que els van portar a la primera plana de l’actualitat informativa. Perquè Annette parla sobre les relacions de parella, però també sobre com afecten l’èxit i la fama a les mateixes, sobre la gelosia professional i la necessitat de mantenir-se en primer pla i les relacions entre els mitjans de comunicació amb les celebritats i el públic amb seus ídols. Sense gaire profunditat, però traient el màxim profit a la teatralitat, a l’artificiositat i al sentit de l’espectacle propis del gènere musical.

TOUT S’EST BIEN PASSÉ de François Ozon

Tot un habitual dels principals festivals del món, el francès François Ozon torna per cinquena vegada a Cannes després del seu ‘doblet’ de 2020 en què Verano del 85 va ser seleccionada per aquest festival i alhora va concursar al de San Sebastián, amb aquesta adaptació d’una novel·la quasi autobiogràfica de la seva antiga col·laboradora Emmanuele Bernheim, morta el 2017, a qui està dedicada.

François Ozon. CAROLINE BLUMBERG / EFE

Amb Tout s’est bien passé el director gal ve a demostrar que no hi ha cap tema que no es pugui tractar amb humor, que és possible fer comèdia sobre qualsevol assumpte, que tot és qüestió de sensibilitat i intel.ligència. En aquest cas la vellesa, l’aproximació a la mort i el dret a escollir una mort digna.

Protagonitzada per Sophie Marceau, Géraldine Pailhas i André Dussollier, la pel.lícula narra les peripècies de dues germanes per aconseguir complir l’últim desig del seu pare qui, després d’un atac, els demana que l’ajudin a acabar amb la seva vida.

Tout s’est bien passé Sophie Marceau François Ozon

Però el guió d’Ozon prescindeix de profundes reflexions al voltant de la vellesa i el desig de morir. En el seu lloc, opta per una aproximació en clau gairebé d’aventures sobre les vicissituds de les seves protagonistes per aconseguir fer complir el desig del seu pare, mentre introdueix alguns elements com l’homosexualitat o la complicada relació i delicada situació de salut de la dona del protagonista (interpretada per una desaprofitada Charlotte Rampling que, a falta de personatge, aporta la seva sempre pertorbadora presència), que en lloc d’aportar punts de vista alternatius o noves capes als assumptes plantejats, suposen sobretot desviacions que provoquen que la pel·lícula perdi el seu focus narratiu i temàtic.

La posada en escena té espurna, els diàlegs són enginyosos, els intèrprets més que solvents i la crítica de la dificultat de poder morir dignament a França funciona, però és la pròpia lleugeresa del tractament de la història la que acaba jugant en contra seva i transmetent sensació d’oportunitat desaprofitada.

AHED’S KNEE de Nadav Lapid

Després de guanyar l’Ós d’Or de Berlín 2019 amb Sinónimos, l’israelià Nadav Lapid debuta a la competició per la Palma d’Or amb aquest rabiós, enèrgic i histriònic ajust de comptes amb el seu país. L’actitud crítica cap a Israel és gairebé una constant en la filmografia de Lapid, però fins ara mai havia estat tan explícit, enèrgic i vehement.

Ahed’s knee Nadav Lapid

El seu protagonista, Y, és un director de cinema en plena preparació d’una pel·lícula sobre l’incident entre Ahed Tamimi, un protestant palestina, i un policia israelià a qui va bufetejar que es va fer viral fa uns anys. En la seva visita a un poble perdut al mig de desert per projectar la seva anterior pel·lícula coneixerà a la funcionària encarregada de supervisar la seva visita. Però el que en principi sembla una relació fluïda, amb la seva dosi de tensió sexual inclosa, acaba degenerant en un enfrontament agreujat provocat per les no tan innocents obligacions burocràtiques a què també contribuirà la malaltia de la seva mare.

La tensió, l’enuig i la protesta contra el ministeri de cultura, el govern, el país i els seus conciutadans el mostra Lapid a força de diàlegs i monòlegs intensos i explícits, una càmera nerviosa, bruscos i vertiginosos paneigs horitzontals i verticals, exagerats primers plans que deixen fora de pla gran part de la cara dels seus actors i un muntatge accelerat. Una urgència i una eloqüència que transmeten la sensació d’un Lapid desesperat per la situació del seu país.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X