Roger Vila i la companyia INoFF s’han inspirat en El paseo de Robert Walser per indagar en la desaparició literària de l’autor suís, que es va recloure en un sanatori i va renunciar a escriure durant les dues últimes dècades de la seva vida.
Estava literalment escrit: “Tot això“, va anunciar Walser, “ho escriuré després en una obra de teatre o en una mena de fantasia que titularé El passeig“. Finalment va ser la fantasia, una novel·la curta, i no el teatre. Però Walser va deixar molt clar que les seves divagacions de passejant podien representar-se, qui sap si interpretades per ell mateix, sobre un escenari. No és estrany, tractant-se d’algú que es va dedicar a l’escriptura només després de fracassar com a actor, una vocació que va despertar en la seva joventut una funció de Els bandits de Schiller. La versió escènica d’El passeig, però, no va veure mai la llum. Així que l’estrena de L’art de desaparèixer lentament ha vingut a complir, més d’un segle després, en l’aniversari de l’autor (ironies del calendari), el seu vell desig de fer un passeig escènic.
L’art de desaparèixer lentament, no obstant, no és una adaptació literal de la novel.la de Walser. Roger Vila composa la peça com un diàleg libèrrim entre els dos grans passejos de l’autor suís: el de 1917, que va prendre forma de novel·la breu, i el del Nadal de 1956, que va deixar el cadàver de Walser estès sobre la neu. Entre un i altre, amb evidents ressons premonitoris, Vila fa un relat elegant, sobri i molt didàctic de la vida, obra, mort i silencis de Walser, buscant de tant en tant el favor de la platea amb algun amable cop d’humor i traspirant, en tot moment, la seva rendida admiració per l’autor suís. Perquè L’art de desapareixer lentament és, sobretot, una lloa fúnebre de Vila al talent walserià enterrat en vida, una elegia a la seva frustrant desaparició literària, a aquests últims vint-i-tres anys en què l’autor suís va castigar al món i a les lletres amb el seu implacable mutisme.
La funció està marcada, de principi a fi, per aquest to laudatori i didàctic. Comença com acaba: amb la visita guiada de tres turistes contemporanis als voltants del sanatori de Herisau, al cantó suís d’Appenzell, on Walser va residir, va passejar, va llegir i no va escriure durant dues dècades. Entre les dues visites guiades, Roger Vila s’inventa una investigació policial sobre la mort de l’autor, un recurs una mica forçat si tenim en compte que els passos de Walser es van aturar quan es va aturar el seu cor. I no hi ha més. No hi ha misteri. Però la investigació policial permet a Gal·la Sabaté, Àlex Sanz i Carles Roig endolcir la biografia walseriana amb efectistes cops d’humor, alternar el testimoni veraç de Carl Seelig, autor dels cèlebres Paseos con Robert Walser, amb l’histrionisme de la vilatana que va trobar a Walser sobre la neu, els dubtes compulsius del músic que amenitzava les seves tardes al sanatori o els lladrucs d’un gos davant del micròfon.
En un tercer nivell, entre la investigació policial i les visites turístiques, en una mena de llimbs narratiu, flueixen estampes walserianas ad libitum, des del turment de les al·lucinacions auditives fins a les pulles a la faràndula literària o al nazisme. Tot això sense més utilleria que un matalàs, una cinta corredissa, un micròfon i una finestra. L’anecdotari només s’interromp amb una tímida escena autoficticia, on Sabaté i Roig es pregunten, com intèrprets de la funció, si no seria millor, en els temps que corren, desaparèixer com va desaparèixer l’autor suís. I per un moment veiem el vincle entre els convulsos anys trenta i quaranta de Walser i els nostres convulsos anys vint. Però és només un moment, i la funció torna de seguida pels seus furs biogràfics.
L’art de desaparèixer lentament és un interessant acostament a la figura de Walser, arrossegat a estones pels seus excessos didàctics i per algun innecessari acudit, que la companyia INoFF serveix amb gran versatilitat i solidesa. El lector de El paseo trobarà a faltar, probablement, els episodis on Walser deixava anar el seu humor més agut i ombrívol, les seves provocacions al lector i el seu acarnissament polític, quan es burlava de la banca on va treballar de botons, quan criticava la velocitat de les màquines que, en aquell moment, glorificava el feixisme, quan es mofava de la publicitat de les grans marques a la petita Suïssa rural, o quan defensava amb ungles i dents el medi ambient de la cobdícia humana. El Walser més polític es queda al tinter, i és una llàstima. Però es compleix la voluntat de portar El paseo a escena, que no és quelcom menor. Una funció que agradarà als bartlebians, als qui no coneguin al pare literari de Kafka i, en general, a tots els que entenguin que la gran literatura del segle XX va ser una literatura menor que va fer l’impossible per desaparèixer. Propòsit feliçment frustrat per funcions com aquesta.
L’art de desaparèixer lentament
Teatre: Tantarantana
Dates: 15/04–02/05
Autor: Roger Vila
Repartiment: Carles Roig, Gal·la Sabaté, Àlex Sanz
Duració: 1h20
Envía una resposta