Continuem a Sitges per afrontar homes llops en plena adolescència a la francesa “Teddy” i ens agafem fort al seient per veure la canadenca “Possessor uncut”, un film de Brandon Cronenberg que segons els comentaris que hem sentit no ens pot deixar indiferents.
Teddy
Als Pirineus francesos, el Teddy (Anthony Bajon) sobreviu treballant en un saló de massatges. Un dia, a principis d’estiu, el jove és atacat i esgarrapat per una bèstia; probablement, el llop que persegueixen tots els grangers de la contrada. Al cap d’unes setmanes, comença a sentir certa pulsió animal…
“Teddy” té tots els elements d’un relat de gènere comme il faut, ambientat en un marc poc habitual com és el camp francès. Els germans bessons Ludovic Boukherma i Zoran Boukherma ens porten una tragicomèdia amb un protagonista perdut en plena adolescència i que no troba el seu lloc en una societat on, simplement, no hi pega.
“Teddy” té alguna espurna de comèdia que s’esvaeix a mida que ens apropem al final mentre creix la violència i el nostre protagonista es va transformant al mateix ritme que el seu entorn el rebutja. La venjança estarà servida… lenta, com bon cinema francès, “Teddy” és un pèl irregular amb alguns daltabaixos però que destaca en el seu esclat final.
Possessor uncut
Tasya Vos (Andrea Riseborough) treballa en una organització secreta, que utilitza tecnologia d’implants cerebrals per ocupar els cossos d’altres persones amb la finalitat de dur-les a cometre assassinats. Aviat, la Tasya no només experimenta les seqüeles d’aquesta cruel tasca, sinó que troba un hoste més complex que de costum.
Brandon Cronenberg torna a Sitges amb aquest thriller d’estètica enlluernadora, actors de la talla de Jennifer Jason Leigh i violència pertorbadora. El 2012 va guanyar el premi al millor director revelació a Sitges per “Antiviral”.
“Possessor uncut” és, segurament, la pel·lícula d’aquest Sitges 2020. La de més impacte, la més comentada i la que costa més que deixi indiferent. Amb una premissa de ciència ficció, amb una estètica de colors freds que es transforma en els seus esclats de violència sense pietat, amb la càmera molt propera i amb colors rogents que ho remarquen.
Hipnòticament inquietant no només per les imatges sinó per aquesta violència sense remordiment que mostra amb dues esplèndides interpretacions de Andrea Riseborough i Christopher Abbott al capdavant d’aquestes dues psiques que lluiten per fer-se amb el poder.
Envía una resposta