Cartas mojadas
9Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

El passat divendres va arribar a la cartellera el documental “Cartas mojadas”, dirigit per Paula Palacios i produït per Isabel Coixet, un cru acostament a una de les vergonyes més recents d’Europa: la realitat dels emigrants que arrisquen la seva vida per arribar a un continent que els gira l’esquena.

Narrat a través d’una veu en off que representa a tots aquells que moren en el camí cap a la supervivència, “Cartas mojadas” s’apropa sense límits a una situació a la que tristament ens hem acostumat. I per això, la directora posa la seva càmera al servei de la realitat, sense miraments i sense recrear cap de les situacions que veiem. Durant vuitanta minuts, Palacios intenta fer-nos entendre un procés migratori que la majoria de vegades acaba en tragèdia. Perquè, encara que mirem a un altre costat, això continua succeint. Ens ho remarca la directora una i altra vegada. Encara que no ho veiem, succeeix. I li donem l’esquena, de manera individual, però en especial les institucions que podrien fer alguna cosa per solucionar-ho.

Cartas mojadas

Palacios ha estat cinc anys treballant en aquest projecte, dels quals tres van ser de rodatge. Va aconseguir rodar a Llívia, el focus del problema i un dels països més perillosos del mon, al que va accedir sola després de mesos gestionant un visat i sense deixar-se convèncer per un cònsol espanyol que li va demanar que no viatgés allà. Remarca la directora que no entén per què a ella li van demanar que no entrés a un país al que es retorna a milers de persones, deixant-les en mans de la tortura. “Que potser hi ha dues classes de persona?” es pregunta, aprofundint en aquesta contradicció. Doncs sembla ser que sí.

Cartas mojadas

També es va embarcar la directora en una de les missions de l’Open Arms, en la que van ser rescatades cinc-centes cinquanta i una persones, en unes condicions meteorològiques extremes i en la que van morir dos nadons. El que és particular és que Palacios fuig de cap homenatge a cap ONG. El focus no està en ells, ni tan sols ens dona a conèixer el nom dels seus tripulants ni es dedica a testimoniar la seva experiència amb declaracions, son executors d’un rescat. No són herois. En aquest cas, el focus està en les víctimes, a les que ni tan sols coneixem i que no tenen altres opcions per intentar viure ni drets. En una situació de pandèmia en la que ens queixem per algunes limitacions, no està gens malament que ens replantegem el que signifiquen realment els drets humans i deixem de mirar cap a un altre costat.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X