Al Festival de Sitges tot hi té cabuda. El programa d’avui ens porta per tres seccions paral.leles fora de la competició oficial, per tres cinematografies tan variades com l’espanyola, l’holandesa i la japonesa, per l’animació i per l’acció real i per gèneres del més divers.
HELLO WORLD
Dins de la secció Anima’t avui es presentava “Hello World“, el segon llarg de Tomohiko Itô, director de diverses sèries (“Death Note“, “Sword Art Online“, “Occult Academy“) i ex col.laborador de Mamoru Hosoda.
Ara ens trasllada al Kyoto de 2027, on en Naomi Katagaki és un estudiant d’institut que un dia es topa amb qui diu ser el seu jo del futur. Aquest li farà veure que la realitat és una simulació virtual del passat, en la que s’ha infiltrat per ajudar-lo a complir una missió: enamorar a la seva companya de classe Ruri i salvar-la d’una tragèdia que li causaria la mort. Pero a mida que en Naomi va aconseguint el seu objectiu, s’adonarà que el sistema informàtic que controla aquesta realitat virtual no està disposada a que li alterin els aconteixements.
“Hello World” és una mostra més de com l’anime japonès sap combinar les històries d’amor amb la ciència ficció per aconseguir històries tant trepidants com emotives. Un gènere que ja a Sitges ens ha donat grans alegries en edicions passades com la que va portar “Your Name” de Makoto Shinkai que podria ser perfectament un referent reconeixible d’aquesta.
Un dibuix preciós i colorit, el sentit de l’humor en les relacions adolescents, el toc emotiu que li dóna el fet que els dos joves s’enamorin a partir del seu amor pels llibres, el personatge del corb que els acompanya, els moments d’acció amb les lluites contra els robots que genera el sistema virtual i aquest fil de ciència-ficció sobre realitats virtuals i dades construint i reconstruint la realitat (que sí, al final es pot fer un punt complexe), fan del conjunt una història emocionant, entretinguda i molt disfrutable.
UN EFECTO ÓPTICO
Després del seu pas pel Festival de San Sebastián, la secció de Noves Visions ha donat cabuda al darrer film de Juan Cavestany (“Gente en sitios“, “Vota Juan“): Un efecto óptico. Una pel.lícula que se serveix d’una idea surrealista i tocs d’humor per parlar del drama íntim d’una parella.
Teresa (Carmen Machi) i Alfredo (Pepón Nieto) són un d’aquells matrimonis que han assolit una anodina normalitat, no tenen una comunicació massa fluida i a més ja no tenen la seva filla (Lucía Juárez), que s’ha fet gran i ha marxat a Madrid. Per animar les coses decideixen fer un viatge a Nova York, però mentre un s’emociona amb la idea i s’entusiasma buscant a les guies llocs per visitar, l’altre sembla que només es deixa portar per la idea. I quan per fi arriben a Nova York, tot s’assembla sospitosament al Burgos on viuen.
Un efecto óptico és una pel.lícula que desconcerta, que deixa aquella sensació de no haver entès res perque de fet es presta a deixar que cadascú li faci la interpretació que li sembli. Però precisament el film no aspira a que tot el que s’hi mostra tingui sentit; tira d’ironia, metàfores i un guió desestructurat per reflexionar sobre el síndrome del niu buit, sobre la relació entre dos persones que es troben a diferents moments i tenen diferents aspiracions i també sobre el nostre comportament quan viatgem i com les ciutats poden devorar les persones. I a partir d’aquí que cadascú en faci el què vulgui, però la forma en què es presenta l’experiència val la pena.
TAILGATE (BUMPERKLEEF)
Des d’Holanda ens arriba a la Secció Panorama Fantàstic, la nova pel.lícula de Lodewijk Crijns (“Sickos“, “Decent People“), amb el títol original de Bumperkleef, un terme que fa referencia a enganxar el parachocs del cotxe a un altre.
En Hans (Jeroen Spitzenberger), la seva dona Diana (Anniek Pheifer) i les seves dues filles Milou (Roosmarijn van der Hoek) i Robine (Liz Vergeer) es disposen a visitar els avis per un dinar familiar. Amb el temps una mica just a sobre es troben més tràfic del que esperaven i un conductor que embussa el carril de l’esquerra anant estrictament al límit de velocitat.
Hans es comença a posar nerviós però no sap que l’home que va a la furgoneta de davant (Willem de Wolf) està disposat a donar una lliçó mortal als que creuen que es poden saltar les normes de circulació i començarà a perseguir la familia decidit a arribar fins on faci falta.
Com a director i guionista de la història, Lodewijk Crijns potser no aconsegueix que la seva pel.lícula resulti del tot novedosa (tenim ja altres referents memorables de persecucions entre conductors), però sí que aconsegueix primer establir una connexió amb els espectadors (molts us sentireu identificats en els comportaments al volant i les discussions de familia al cotxe), per després mantenir la tensió, afegir alguns tocs originals i de pas introduir un dilema moral que fan que aquest thriller d’escassos 82 minuts passi de forma entretinguda i interessant.
Envía una resposta