Sitges 2020 ha obert finalment les portes d’una nova edició molt esperada per a tots els fans del fantàstic, amb un primera jornada que es pot interpretar com una declaració de principis que marcarà el perfil decidit de la programació dels propers onze dies: talent emergent, una àmplia representació de produccions catalanes i estatals d’alt nivell i una programació amb propostes innovadores i valentes sense deixar de reivindicar els clàssics del gènere i els realitzadors consolidats.

I sense Zombie Walk per la pandèmia, el festival ha començat amb un munt de zombis a la pantalla. Per una banda una gala inaugural de luxe amb l’estrena de la coproducció catalana “Malnazidos”, un pel·lícula de zombis en plena guerra civil espanyola i per l’altra amb “Península”, l’esperada continuació de “Train to Busan”, els no morts coreans que tant van captivar als fans de Sitges.

Malnazidos

Mesos de combats sagnants han deixat milers de morts a les trinxeres. Jan Lozano, capità de la cinquena brigada, cau presoner. Però un perill més gran obligarà els bàndols rivals a unir-se contra un nou i desconegut adversari: hauran de deixar de banda l’odi mutu i així evitar convertir-se en zombis.

Malnazidos

Els reis de la comèdia (“Spanish Movie”, “Promoció Fantasma”, “Tres bodas de más”, “Anacleto: Agent Secret” i “Superlópez”) Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro entren per la porta gran al cinema bèl·lic i fantàstic. Aquesta pel·lícula d’acció zombi ambientada en la Guerra Civil Espanyola que adapta la novel·la de Manuel Martín Ferreras.

A “Malnazidos” els zombies és el de menys, és una excusa per endinsar-se dins la Guerra Cívil saltant-se els bàndols i posant-los tots sota el mateix focús. És una pel·lícula acció efectiva, però sobretot és una comèdia que amb la dosi justa d’acudits, comentaris irònics, guitzes antifeixistes i dos o tres “mejor unidos” que passa bé, potser perquè els personatges, amb Miki Esparbé, Aura Garrido, Luis Callejo entre els intèrprets, estan ben construïts amb les seves virtuts i defectes i acaben caient bé i els odiables, ho són, com toca i com un espera. Per tot això passa fàcil, passa bé i quan ha acabat a la sala no li ha fet res aplaudir.

Península

Els fans dels no-morts també han estat d’enhorabona amb l’esperada estrena de la pel·lícula coreana “Península”, la seqüela de “Train to Busan”, que a Sitges 2016 va ser mereixedora dels premis a la millor direcció per Yeon Sang-ho i als millors efectes especials.

Peninsula

Yeon Sang-ho va fer rebentar la taquilla amb “Train to Busan”, en què una acció frenètica combinava brillantment amb la crítica politicosocial. Quatre anys després dels esdeveniments narrats a “Train to Busan”, el virus que va desencadenar el caos zombi s’ha propagat per la península de Corea. En un desert postapocalíptic, un grup de supervivents vaga de nit fugint dels morts vivents.

L’ombra de “Train to Busan” és allargada i ha caigut de ple sobre “Península”, que ha arribat acompanyada d’esperances contingudes que no s’acomplís allò de “segones parts mai van ser bones” i que ha estat acomiadada fredament i sense que es produís la màgia amb els espectadors. Com a pel·lícula d’acció “Península” no està malament, hi ha corredisses i persecucions per no perdre mirada de la pantalla però li falten personatges amb carisma com els interpretats per Gong Yoo o Ma Dong-seok (el pobre Gang Dong-won com que no) i li sobren referències massa evidents a “Mad Max” o “Guerra Mundial Z” o fins i tot “Terminator”. I el que si li hagués perdonat a qualsevol altra cinta d’acció, no se li perdona a la que és la continuació de “Train to Busan”.

Vicious fun

El Joel, un mordaç crític de cinema especialitzat en terror, ensopega amb un grup de teràpia per a assassins en sèrie. Davant d’aquest escenari, el nostre protagonista farà tot el que podrà per integrar-se entre els matancers, a risc de convertir-se en la seva propera víctima.

La nova producció de Black Fawn, dirigida per Cody Calahan és una comèdia negríssima tenyida de neons retro. Interpretada per Evan Marsh, Amber Goldfarb i Ari Millen (“Orphan Black”), entre altres, “Vicious fun” és el que promet: una pel·lícula que no es pren seriosament a ella mateixa i honestament gamberra. De fet és aquelles propostes que tan agraden al públic de Sitges i que els permet aplaudir quan es tallen o punxen parts diverses del cos de manera brusca i, evidentment, dolorosa.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X