En aquesta llarga i densa jornada inaugural encara ens ha quedat temps per veure tres pel.lícules més i passejar-nos per tota mena de gèneres entre les diferents seccións del Festival de Sitges.
ARCHENEMY
Adam Egypt Mortimer és un veterà ja a Sitges, festival on ha presentat els seus films anteriors, “Daniel isn’t real” (2019) i “Some kind of hate” (2015). En aquesta edició presenta a Competició el seu tercer llargmetratge, “Archenemy“.
En una grabació en vídeo en la que el propi director ens presentava la seva pel.lícula al públic, precisament ens explicava com va tenir la idea aquí a Sitges quan presentant el film de l’any passat va conèixer la directora de fotografia d’aquesta. I és que en menys d’un any ha parit, rodat i produit aquesta “Archenemy“, just a temps abans del Covid per poder presentar-la aquí.
El Hamster (Skylan Brooks) és un jove que aspira a convertir-se en influencer i treballar en una empresa generadora de continguts online. Per demostrar la seva vàlua decideix començar creant una sèrie d’històries al voltant d’en Max (Joe Manganiello), un rodamón i borratxo que afirma que en realitat és un superheroi amb poders sobrenaturals que va venir a petar a la Terra després de salvar un altre món de la seva arxienemiga. Mentre encara es debat entre el dubte sobre si la seva història és veritat, en Max acabarà implicat en l’enfrontament entre el Hamster, la seva germana Índigo (Zolee Griggs) i una banda de narcotraficants.
Amb “Archenemy” Adam Egypt Mortimer reprèn els fils de la seva pel.lícula anterior, amb un protagonista amb problemes mentals al capdavant i el fantàstic com a element per escapar de la realitat. Després d’una introducció amb animació per explicar la història de Max, el director es dedica a mesclar dibuixos i acció real, l’impactant elecció cromàtica dels fragments animats amb el gris de la ciutat de la part real, els drames personals dels protagonistes amb adrenalítiques escenes d’acció. I tot, amb l’ajuda de la interpretació de Joe Manganiello, mantenint en el dubte constant a l’espectador de si el seu personatge diu la veritat o és un paranoic que té en la seva història de superherois la via per escapar d’una trista realitat.
Ens queda el dubte de com sería “Archenemy” si es prengués una mica més de temps en desenvolupar els seus diversos fils, però en general el resultat és un film vibrant, ple d’idees interessants i que ve a confirmar el potencial del seu director.
L’ETAT SAUVAGE
A la Secció Oficial a Competició, avui es presentava la segona pel.lícula del francès David Perrault després de “Our heroes died tonight” (2013). A “L’Etat sauvage” es trasllada als Estats Units de 1863, on una familia de colons francesos intenta viure al marge dels conflictes de la guerra civil. El matrimoni i les seves tres filles Esther (Alice Isaaz), Justine (Déborah François) i Abigaelle (Maryne Bertieaux), segueixen mantenint una vida relaxada i luxosa sense prendre partit per cap dels bàndols. Però quan arriba el punt que la neutralitat ja no els garanteix la seguretat, hauran d’abandonar-ho tot i intentar trobar la manera de torna a París. Per ajudar-los contractaran a Victor (Kevin Janssens), un explorador i mercenari amb un passat tèrbol que acabarà suposant una amenaça més per la familia.
“L’Etat sauvage” suposa de nou el retorn del western a les pantalles de Sitges, un gènere que en principi no és el que un s’espera en un certamen de gènere fantàstic.
Amb tot, amb un marcat to feminista (no en va les lluitadores són majoritariament dones: tres germanes, la seva mare, la criada i un dona del passat del mercenari al capdavant d’un grup de bandits), “L’Etat sauvage” fa gala tant d’una estilitzada posada en escena pels inabastables paisatges com d’un tractament intimista i una construcció de personatges interessant, amb inversió de rols i un petit toc de fantàstic.
En algunes estones la història sembla perdre’s en si mateixa, quan no desaprofita alguns dels potencials que tenia entre mans, però en general el resultat és un estimable western, personal, amb una mirada femenina i amb tocs originals.
BLACK WATER: ABYSS
Periòdicament els cocodrils apareixen a les pantalles de cine intentant disputar als taurons un lloc al podi dels animals dentelluts més temibles. Al 2019 va ser “Crawl“, al 2018 “Lake Placid: Legacy“, al 2016 “Freshwater” i un llarg etcètera que no inclou títols precisament memorables.
Aquest 2020 aterra a la secció Panorama Fantàstic de Sitges, una altra pel.lícula amb cocodrils que no fa sino perpetuar el desastre cinematogràfic d’aquestes bestioles.
“Black Water: Abyss” dirigida per l’australià Andrew Traucki, porta a dues parelles (Luke Mitchell, Jessica McNamee, Benjamin Hoetjes, Amali Golden) i un amic (Anthony J. Sharpe) d’un d’ells a endinsar-se en una selva per entrar a una cova inexplorada, ves per on, precisament quan s’apropa una tormenta tropical. Un cop dins la cova, l’aigua comença a pujar, el camí per on havien entrar es bloqueja i la colla haurà d’intentar trobar la manera de sortir-ne quan s’adonen que en les aigües subterrànies hi ha uns enormes cocodrils famèlics.
Un grapat de tòpics ridículs, un muntatge d’aficionat, unes actuacions justetes, uns cocodrils que la major part del temps són poca cosa més que un troç de plàstic surant per l’aigüa i per rematar-ho, un toc culebronesc ficat amb calçador sobre un embolic entre les parelles protagonistes.
En fi, no li dedicarem tampoc més espai a aquest cúmul de despropòsits que tampoc el mereix.
Envía una resposta