Avui es tancava la 68 edició del Festival de Cinema de San Sebastian amb una selecció de films centrats en el patiment humà, d’aquell més íntim i sense grans èpiques al que reflexa el dolor de personatges sofrint en un món canviant.

Gull

La primera pel.lícula del dia la trobavem a la secció de Nous Directors, on la realitzadora coreana Kim Mi-jo presentava el seu primer llargmetratge, pel que havia recollit el Gran Premi al Festival de Jeonju.

Gull Kim Mi-jo

I la directora ha escollit un tema dur per aquesta opera prima. Després d’introduir-nos a la vida d’un mercat de peix, ens presenta la O-bok, una dona de 61 anys que porta dècades treballant-hi. Mentre veu com el seu modus vivendi i l’entorn que coneix pateixen una inexorable decadència, coneix per primer cop els futurs sogres de la seva filla. I aquella mateixa nit és violada. Al principi O-bok intenta portar-ho en solitari. Però quan finalment es decideixi a denunciar-ho toparà amb un entorn que lluny de recolzar-la li gira l’esquena i li mostra poc més que incomprensió i despreci perquè tregui a la llum l’atac enmig d’una crisi econòmica al mercat.

La violació d’una dona gran és un tema poc tractat pel cinema i a “Gull“, Kim Mi-jo l’afronta amb sensibilitat i valentia. Sense mostrar l’atac, prefereix posar el focus en el drama íntim de la dona que intenta portar el trauma a la seva manera, per després expandir la seva mirada cap a un entorn hipòcrita i amb un sistema de valors més que criticable.

Gull Kim Mi-jo

Una història concisa i amb vocació de realisme que desplega en només 75 minuts i que entra en aquesta tradició tant de la cinematografia coreana de fer exercici d’autocrítica d’una societat que té molt a millorar. Ho fa sustentant-se en una cuidada presentació visual i en el treball d’una actriu protagonista que vehicula en la seva mirada aquest drama íntim que és reflex d’un entorn malalt.

Any crybabies around?

El segon llargmetratge de Takuma Satô, “Any crybabies around?” utilitza un costum local del seu país, Japó, parlar d’una situació universal: la pèrdua de poder del patriarcat i la desaparició i modificació del que fins ara era la família tradicional. 

Any crybabies around?

Un home nu i embriac apareix en directe en una televisió japonesa en plena celebració de la festivitat de Namahage, en la qual homes disfressats de ogres irrompen a les cases per espantar als nens i aconseguir que es portin bé tot l’any. Tasuku, un jove pare, és condemnat a l’ostracisme per avergonyir el poble i la seva tradició i fuig a Tòquio sol. Dos anys després torna al poble per intentar arreglar les coses amb la seva exdona i la seva filla però es trobarà amb una situació molt dura.

El patriarcat masculí desapareix a tot el món, també ho fa al Japó. L’actor Taiga Nakano és qui es posa a la pell, per disgust seu, de la pèrdua de poder de la figura del pare. L’alliberament femení li dona de ple i acaba sense filla i sense poder apropar-se al poble on ha viscut tota la seva vida. Aclaparat, quan ha de tornar, no sap com recuperar el seu espai, com a mínim com a pare. Nakano és la viva imatge de desastre de persona. No pateix grans catàstrofes però res del que fa li acaba de sortir bé.

Any crybabies around?

Any crybabies around?” contrasta la modernitat amb la tradició, exposa la hipocresia, la duresa de les tradicions… Potser com a occidentals hi ha moments que la pel·lícula ens allunya de la nostra manera de veure i viure la vida, amb certs conceptes, però la pel·lícula té un final corprenedor i que diu molt del que sent aquell pare que ha perdut al seu lloc i la seva infinita desesperació per retrobar-lo.

El olvido que seremos

L’estrena internacional de ”El olvido que seremos”, una producció colombiana dirigida per Fernando Trueba i protagonitzada per Javier Cámara, ha clausurat fora de concurs la Secció Oficial de la 68 edició de Festival de Donostia. Aquesta pel·lícula, adaptació de la novel·la homònima d’Héctor Abad Faciolince, també formava part de la Selecció Oficial de Canes 2020.

El olvido que seremos Fernando Trueba

El olvido que seremos” és una pel·lícula sobre un bon home, Héctor Abad Gómez, destacat metge i activista pels drets humans al Medellín polaritzat i violent dels anys 70. La història relata la vida del doctor, pare de família preocupat tant pels seus fills com pels nens de classes menys afavorides, l’escenari és la casa, allà on es respira la vitalitat i la creativitat característiques d’una educació fonamentada en la tolerància i l’amor. 

La tristesa i la ràbia per la pèrdua d’un ésser excepcional, portarà a Héctor a lliurar-se, amb tota la seva ànima, a la causa d’obrir els ulls a una societat intolerant que no només no l’escolta, sinó que el perseguirà fins a fer-lo callar. 

El olvido que seremos” és com si estigués feta fa molt anys enrere. És com un capítol allargassat de “La tribu de los Brady” que de sobte es trastoca per la desgràcia i la màfia colombiana. I no tenim res contra Javier Cámara, però si no saps que interpreta un home real pensaries que s’ha passat amb la simpatia, bondat i mostres d’amor d’aquest home. Sincerament jo tampoc esperava res diferent, Fernando Trueba sempre dóna a les seves pel·lícules aquest toc una mica “viejuno”.

Conclosa ja la graella dels films que han anat desfilant per les diferents seccions, només quedava confirmar que la sessió sorpresa de demà la protagonitzarà Sportin’ Life d’Abel Ferrara, film del que ja us vam parlar des de Venècia.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X