Avui a Donostia era el dia de les families i el dia de Viggo Mortensen. Un actor, i ara també director, que combina l’estela d’estrella amb la del compromís personal, amb una filmografia que alterna les grans produccions i els films modestos, protagonistes i rols més petits, papers arriscats i rols a les ordres de directors d’arreu del món, des de Cronenberg a Ridley Scott passant per Peter Weir, Peter Jackson, Jane Campion, Gus Van Sant o Agustín Diaz Yanes. Característiques totes que l’han fet mereixedor del Premi Donosti d’aquesta edició, aprofitant que venia a presentar-nos la seva opera prima com a realitzador.
Falling
A Falling, Viggo Mortensen es posa a la pell de John Peterson, un home que viu al sud de California al costat del seu marit Eric (Terry Chen) i la seva filla adoptiva (Gabby Velis). Quan el seu pare (Lance Henriksen) baixa a visitar-lo des de Los Angeles i s’instal.la a casa seva mentre decideix a quin lloc retirar-se, entre els dos sorgirà el xoc de caràcters i un munt de retrets del passat.
En el seu debut com a director, Mortensen s’atreveix amb una història sencilla però que toca molts pals, que van de la bretxa generacional a la definició de masculinitat o familia, passant per l’afrontament de l’etapa final de la vida, la memòria, el perdó o el fins a quin punt els llaços familiars imposen l’obligació d’acceptar la toxicitat.
Ho fa alternant línies temporals per anar-nos donant el context de l’evolució dels llaços familiats i sobretot, en unes potents escenes d’enfrontament entre el fill i un pare homòfob, rondinaire i cruel al que sembla dificil poder perdonar, on Mortensen i Henriksen es llueixen especialment. “Falling” doncs, resulta una ópera prima força personal i sensible, que us tocarà la fibra sobretot a tots aquells que tingueu families “complicades”.
True Mothers
I d’una primera pel.lícula a la nova entrega d’una de les directores referents de la cinematografia japonesa, Naomi Kawase. En aquesta ocasió, adapta una novel.la de Mizuki Tsujimura per retornar a un dels temes centrals de la seva obra, la maternitat i la familia.
Satoko (Hiromi Nagasaku) i Kyyokazu (Arata Iura) tenen un nen petit, Asato, al que van adoptar quan era un bebè. Un dia reben la trucada de la guarderia dient-los que un nen ha caigut al pati i acusa al seu fill d’haver-lo empès. La mare de l’altre petit els demandarà les despeses mèdiques i la parella començarà a tenir dubtes sobre el caràcter del seu fill. A la vegada, Satoko també serà contactada per una dona que diu ser la mare biològica d’Asato i que li reclamarà el nen o una compensació econòmica.
Kawase vesteix tota aquesta trama amb una mescla a estones confusa d’alternances entre el present i flashbacks que ens presenten el passat de la jove adolescent que va donar a llum a Asato, o els dificils moments de la parella protagonista quan no aconseguien l’ansiat embaràs.
I de nou ens porta una història sensible i mesurada sobre la maternitat, o les figures maternes i els lligams que estableixen hi hagi sang pel mig o no, tot i que en aquesta ocasió li ha quedat un discurs una mica ensucrat sobretot en el referent a l’adopció.
Moving on
També en una familia posa el focus el coreà Dan-bi Yoon per la seva primera pel.lícula que hem pogut veure a la secció Perles. Els protagonistes de Moving on són dos germans, en Dongju i la Okju, que en un moment d’inestabilitat econòmica a casa, i després de ser abandonats per la mare, es traslladen a passar l’estiu amb el seu avi. Un nou entorn al que s’adaptaran de manera desigual i que es desestabilitzarà encara més quan se’ls sumi una tieta a punt de divorciar-se per prendre decisions amb el seu pare sobre què fer amb l’avi i si vendre la casa.
Moving on resulta una mostra més d’aquest costumbrisme asiàtic molt capaç de retratar amb tant de calat com tendresa i humor les relacions entre diferents generacions d’una familia. Tot i ser un debutant i tenir grans mestres per davant en aquest gènere, Dan-bi Yoon apunta maneres en la seva manera de portar la història, amb un guió i uns personatges ben construits i una lloable habilitat per fer fluir l’esvaiment d’una vida i el creixement d’unes altres.
Antidisturbios
I per acabar la jornada, assistiem a l’estrena de l’inici d’una nova sèrie de televisió capitanejada per Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña. Aquí no ens hi trobem una familia biològica sino una de fet, la que formen els integrants d’una unitat d’antidisturbis de la policia.
Quan la unitat Puma 93 ha d’intervenir en un desnonament on un grup de manifestants han anat a protestar i un inmigrant acaba mort, es convertiran en el focus de la investigació que per part d’Afers Interns lidera la Laia (una Vicky Luengo que és del millor de la sèrie i que té una magistral presentació del seu personatge). La pressió dels fets i la investigació faran aflorar les tensions entre els membres del cos, una trama de negocis il.legals i diverses protestes socials. Tot plegat mentre anem veient l’interior d’una unitat anti-disturbis i els caràcters dels qui en formen part.
Antidisturbios està cridada a convertir-se en una de les sèries de l’any gracies al bon saber fer dels seus directors, un bon ritme, la combinació d’acció i temes socials de molta actualitat, i l’aportació de grans interpretacions per part de noms com Raúl Arévalo, Hovik Keuchkerian, Roberto Álamo, Raúl Garcia o la mencionada Vicky Luengo. Tema a banda és que us interessi més o menys endinsar-vos en les intimitats d’aquestes unitats carregades de testosterona i discutibles motivacions que són els anti avalots.
La sèrie completa es podrà veure a Movistar + on s’estrenarà a mitjans d’Octubre.
Envía una resposta