Dia intens avui al Festival de Cinema de San Sebastian, on fins a 5 pel.lícules de Xile, Argentina, Xina, España i Estats Units s’han colat a la nostra graella per narrar-nos vivencies d’adolescencia, maduresa i vellesa. Vida i mort en històries diverses que incloien algunes de les sorpreses agradables en el què portem de festival.
Nosotros nunca moriremos
La primera pel.lícula a competició del dia arribava d’Argentina, de la mà de Eduardo Crespo, realitzador que ha transitat per la ficció i el documental i també per la direcció de fotografia. A “Nosotros nunca moriremos” segueix el viatge d’una mare (Romina Escobar) i el seu fill (Rodrigo Santana) fins al poble on acaben de trobar mort al seu altre fill.
La repentina mort del fill de Romina deixa la dona i el seu altre fill en una mena de llimb, una bombolla de dolor, que els embolcallarà en el seu viatge mentre una intenta respondre’s els perquès de la pèrdua del seu fill gran i l’altre assumeix el final de la innocent infancia per endinsar-se de cop al món dels adults.
I com aquest llimb transcorre la pel.lícula, melancòlica, lànguida, amb llargs i silenciosos plans en els que el director no s’endinsa en les ramificacions fora d’aquesta bombolla: qui era el difunt? com va morir? quina relació tenia amb la seva familia? Res d’això sembla importar i al escollir de forma tan concreta el seu focus, la pel.lícula també esdevé massa curta d’intencions, massa lànguida i a estones emocionalment llunyana per un espectador que a banda de saber que mare i fill estan afectats per la mort, no sabrà massa cosa més.
Sentimental
El barceloní Cesc Gay és un dels habituals del Festival de Donostia. Va estudiar Cinema a Barcelona i Nova York, on va codirigir juntament amb Daniel Gimelberg seu primer llargmetratge, “Hotel Room” (1998), que es va presentar a Zabaltegi-Nous Directors.
Després ha dirigit “Krámpack” (2000), “A la ciutat”(2003), que va competir a la Secció Oficial del Festival de Sant Sebastian, “Ficció”(2006), “VOS”(2009), “Una pistola a cada mà” (2012) i “Truman”(2016 ), per la qual Ricardo Darín i Javier Cámara van rebre ex aequo la Concha de Plata al Millor Actor a Sant Sebastian i que va obtenir cinc premis Goya: Millor Pel·lícula, Guió, Direcció, Actor Protagonista i Actor de Repartiment. Amb “Sentimental” Cesc Gay porta al cinema la seva pròpia obra teatral “Els veïns de dalt”.
Julio (Javier Cámara) i Ana (Griselda Siciliani) fa més de quinze anys que estan junts. Formen una parella que ja no es mira ni es toca, i que ha fet el combat diari l’essència de la seva relació. Aquesta nit Ana ha convidat a casa als seus veïns del pis de dalt, Salva (Alberto San Juan) i Laura (Belén Cuesta), una parella més jove que ells, amable i simpàtica, però els seus sorolls íntims s’han convertit en una molèstia per a Julio i Ana… ¿o potser en un estímul? Els veïns de dalt els faran una inusual i sorprenent proposta que convertirà la vetllada en una experiència excessiva i catàrtica per als quatre.
Potser “Sentimental” no arribarà a ser un gran clàssic del cinema però és la comèdia de situacions incòmodes, converses enginyoses i personatges polièdrics plens d’ironia i sarcasme que fa passar una bona estona al cinema i que el Festival de Donostia necessitava per desengreixar una mica tanta intensitat de trames. El seu origen teatral és innegable, però també ho és el bon treball dels quatre protagonistes interpretats per Belén Cuesta, Griselda Siciliani, Javier Cámara i Alberto San Juan.
Never Rarely Sometimes Always
Segurament la gran pel.lícula del dia és aquest film que, havent aconseguit premis del Jurat de Berlín i Sundance, es projectava avui en la secció Perlas de Donosti. “Never Rarely Sometimes Always“, dirigida i escrita per la nord-americana Eliza Hittman, ens presenta l’Autumn (Sidney Flanigan), una noia de 17 anys que comença a notar canvis que la portaran a un centre d’ajuda on li confirmaran que està embarassada.
Això la començarà a inundiar de dubtes i dilemes que no li resolen els serveis socials ni els folletons que s’entreguen en casos d’embaràs adolescent. Sense parella estable ni una relació sòlida amb els seus pares (Ryan Eggold i Sharon Van Etten) que l’ajudi a dur a terme un abortament legal a l’estat on viu, emprendrà un viatge fins a Nova York amb la seva cosina Skylar (Talia Ryder) mentre pren la decisió final sobre què fer amb la criatura.
“Never Rarely Sometimes Always“, títol que aludeix a les possibles respostes que l’Autumn pot donar per respondre a les preguntes que li fan a les enquestes dels serveis socials, aborda amb una gran sensibilitat el viatge físic i emocional d’una noia que esdevé un cas més que la societat adulta no està preparada per entendre i ajudar. És a través d’aquestes respostes a una enquesta que començarem a veure la superfície d’un drama personal que al llarg del film no deixa de ser una experiència íntima, narrada de forma sensible, de la que la directora només ens va deixant veure detalls que s’exterioritzen en el grau just per involucrar-nos en la història de l’Autumn.
Una història que podria sonar ja massa vista, però en la que Eliza Hittman sap presentar reflexions sobre la feminitat, la sororitat, la sexualitat, la familia o les estructures públiques de salut, amb guant de seda però aconseguint calar en l’espectador amb contundència.
Wuhai
Amb el seu segon llargmetratge, Zhou Ziyang firma la participació xinesa a la Secció Oficial d’enguany. A “Wuhai” pinta una metafòrica reflexió sobre els efectes de l’ambició pseudocapitalista a través dels personatges d’un home, Yang Hua (Xuan Huang), que agobiat per voler millorar el seu estatus econòmic i no sentir-se inferior a la familia de la seva dona, Miao Wei (Zishan Yang), s’embarca en una sèrie de préstecs i inversions arriscades. Cada fracàs el portarà a més deutes i riscos fins que acabi inmers en un pou on es veuran en perill tant la seva integritat física com el seu matrimoni.
Zhou Ziyang apunta bon pols en la manera en què roda aquesta història que se serveix de codis del thriller i fins i tot l’acció, però també d’escenes intimistes i personals (com la sonada discusió del matrimoni protagonista el dia del seu aniversari de noces quan ja explota tot) per exposar el que no deixa de ser una crítica social al materialisme desbocat i els efectes de la globalització a la Xina.
Una història plena de metàfores, contrastos i moments visuals ben trobats (la darrera inversió del protagonista és en un parc dedicat als dinosaures en ple desert de Mongolia), que vehicula el seu missatge de manera eficaç i entretinguda.
El agente topo
“El agente topo”, un documental amb tocs de cinema d’espies, és la candidata de Xile per als Premis Goya. Dirigit per Maite Alberdi, xilena d’orígens bascos, s’ha pogut veure dins la secció Perles, després de rebre una calorosa recepció al de Sundance.
Rómulo és un detectiu privat. Quan una clienta li encarrega investigar la residència d’avis on viu la seva mare, Rómulo decideix entrenar Sergio (Sergio Chamy), un home de 83 anys que mai ha treballat com a detectiu, per viure una temporada com a agent encobert a la llar. Ja infiltrat, amb serioses dificultats per assumir el seu paper de talp i ocultar la seva adorable i afectuosa personalitat, s’acaba convertint, més que en un espia, en un aliat de les seves entranyables companyes.
Maite Alberdi ens ofereix una obra on la dolçor embolcalla temes molt durs. A “El agente topo” fa servir la delicadesa per analitzar la solitud de la gent gran amb una barreja de tendresa i de drama que acaba per entendrir el cor de qualsevol.
Alberdi va arribar al projecte de “El agente topo” quan va decidir que volia fer alguna cosa que no fos tant de caire social i sí, més cinema negre. Va acompanyar a un detectiu i va descobrir que molts dels seus casos consistien en investigar casos en residències. Així va conèixer aquest gran personatge, el Sergio, l’home que s’infiltra en les llars de iaios per conèixer de primera mà com tracten als seus clients. Encara que “El agente topo” comença amb uns tocs d’humor, que no hagués estat malament que s’hagués mantingut durant tot el metratge, acaba sent una finestra a la solitud d’aquestes persones, moltes d’elles arraconades per les seves famílies.
Envía una resposta