Tercer dia al Festival i, ara com ara, no acabem de trobar la nostra preferida. També, potser perquè el 2020 tot està resultant molt més intens del que tocaria, totes les propostes donen poques alegries en el sentit de fer-nos riure i desconnectar de tanta pandèmia i index de contagi. Avui tampoc ha estat el dia…

Sutemose / In the dusk (En la oscuridad)

Sutemose” (“In the dusk”) del director Šarūnas Bartas és una altra de les moltes pel·lícules que estaven previstes a Canes aquest any i que han acabat formant part de la programació de Donostia en un acord amb el festival gal després de la suspensió de l’esdeveniment a causa de la Covid-19.

Sutemose / In the dusk (En la oscuridad)

Donant molta importància als paisatges i sobretot als rostres, la majoria d’actors no professionals, “Sutemose” (“In the dusk”) ens trasllada a la Lituània de 1948. La guerra ha acabat, però el país està en ruïnes. Unti, de 19 anys, és membre de el moviment partisà que resisteix a l’ocupació soviètica. No combaten en igualtat de condicions, però aquesta lluita desigual determinarà el futur de tota la població. A l’edat en què es descobreix la vida, Unti descobreix la violència i la traïció. 

Austera, densa, fosca i posant èmfasi en els silencis i les mirades “Sutemose” (“In the dusk”) és d’aquelles pel·lícules que, a certes hores i sobretot després de dinar, costa de no acabar fent un cop de cap involuntari. Amb un ritme feixuc, uns personatges que costen d’ubicar en el bàndol que toca, converses que no s’acaben d’entendre a què venen i sobretot aquesta tediosa immersió en rostres famolencs i mirades perdudes, “Sutemose” (“In the dusk”) no aconsegueix que el drama real que explica impliqui a l’espectador com caldria i la pel·lícula sincerament s’ha acabat fent molt pesada.

Herself

A la secció de Perles del Festival s’ha pogut veure “Herself”,el tercer títol de la directora britànica Phyllida Lloyd, després de “Mamma Mia” i “La dama de hierro”. Un drama sobre l’abús domèstic i la crisi de l’habitatge avalat pel seu pas per Sundance.

Herself

A primera vista, la Sandra és una jove mare que s’esforça a aconseguir una llar càlida, segura i feliç on creixin les seves dues petites filles. Decidida a que les seves vides millorin, i quan s’entén que les institucions no l’ajudaran, decideix que l’aixecarà des de zero. Amb molt pocs diners i sense estalvis, la Sandra haurà d’utilitzar tot el seu enginy per convertir en realitat el seu ambiciós pla. Al mateix temps, ha d’escapar del control del seu possessiu exmarit i allunyar-lo de les seves filles i d’ella mateixa. Però res pot acovardir la Sandra, que reuneix una sèrie d’amics disposats a donar-li suport i ajudar-la. Gràcies a la generositat i bondat d’aquestes persones, i a l’afecte de les seves dues filles, la Sandra recuperarà la sensació que realment pot ser ella mateixa.

Clare Dunne interpreta una mare coratge en un d’aquells films que es podria veure en una tarda de cinema de qualsevol cadena televisiva estatal. Té moltes de les típiques trampes perquè t’atrapi emocionalment, com un principi d’impacte amb el que ràpidament et poses del costat de la protagonista, la seva indefensió davant la societat que l’hauria de protegir i dues nenes monissimes que és impossible que no caiguin bé.

Herself” és d’aquelles pel·lícules formal i interpretativament ben fetes però que no aporta res de nou als temes que posa sobre la taula ni la manera en que els aborda. Potser esperàvem molt més d’un film que porta Sundance com aval.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X