Les mascaretes donen per poc glamour. De fet veus un individu amb barret, mascareta i ulleres de sol i podria ser qualsevol -i de nit, fins i tot, millor sortir fugint- però si és estàs a Donostia també pot ser que sigui Johnny Depp. Per sort a la sala de premsa per parlar de “Crock Of Gold: A Few Rounds With Shane MacGowan” s’ha descobert i ho era, el nostre Pirata preferit. Aquesta edició té poques visites, i aquesta s’ha agraït en una sala de premsa plena i endreçada com si fóssim de l’exèrcit de Corea del Nord.
Crock Of Gold: A Few Rounds With Shane MacGowan
La pel·lícula que ha portat a Johnny Depp fins a San Sebastián, en la que participa com a productor i en part del metratge, és un nou documental musical d’un dels referents del gènere, Julien Temple. Després de posar la seva mirada al servei de mites com David Bowie, Neil Young, Joe Strummer, Depeche Mode, els Rolling Stones o The Clash entre d’altres, ara es fixa en el gènere contracultura, antisistema i proanarquia per excel·lència, el punk.
De fet, unes icones com els Sex Pistols es troben a l’inici de la carrera de Temple. A ells va dedicar els primers curts i el film “The great Rock’n’Roll swindle” on treia a la llum les contradiccions d’un estil de música lligat a una actitud contra tots els poders establerts que fet i fet es va acabar convertint en un exponent més de les màquines de fer diners del món de la música.
Unes contradiccions que tampoc eludeix ara que ha escollit com a protagonista a un altre dels grans exponents del punk, Shane MacGowan, líder de The Pogues. Al llarg de més de dues hores, Temple es remunta a la infància de MacGowan en una granja d’Irlanda, entre una nombrosa família que el va veure entomar les primeres cerveses als 5 anys. I el segueix fins l’actualitat, ja lligat a una cadira de rodes però amb els pensaments i les conviccions intactes. Un lloc des del qual no té cap problema en reconèixer el seu exacerbat alcoholisme i addicció a les drogues, manifestar el seu suport a l’IRA, confessar que la pràctica majoria dels seus concerts els va donar borratxo per no desentonar amb l’estat del seu públic, admetre que odia algun dels seus grans èxits com “Fairytale of New York” i acceptar que en algun moment se li va escapar la capacitat poètica que el va fer tant admirat.
Amb una figura central d’indubtable interès i ajudat per imatges d’animació i diversos testimonis, Julien Temple construeix un documental sòlid, que munta primer una base per després anar estenent les seves branques. A “Crock of gold” no només explora els racons d’una persona tant interessant com controvertida, sinó que també ho lliga amb tota una sèrie de contextos que van des de la història i les llegendes d’Irlanda, fins a les dicotomies del gènere de la música punk i diferents moments d’una Irlanda que ha patit la fam, el conflicte armat i les crisis econòmiques al llarg dels anys.
Druk / Another Round
El director de “Celebration” i “The Hunt”, el danès Thomas Vinterberg, concursa per primera vegada en la Secció Oficial del Zinemaldia amb “Druk / Another Round“, pel·lícula que també arriba en herència des del Festival de Cannes cancel·lat. Protagonitzada pel sempre solvent i inquietant Mads Mikkelsen parteix d’un curiós punt de partida: quatre professors, cansats d’una vida grisa i monòtona, s’endinsaran en un experiment que té per objecte comprovar els ‘beneficis’ d’un nivell constant d’intoxicació etílica en el seu rendiment laboral.
Partint de la teoria de què hauríem néixer amb una petita quantitat d’alcohol en la nostra sang, i que una lleugera embriaguesa obre les nostres ments al món que ens envolta, disminuint els nostres problemes i augmentant la nostra creativitat, Martin i tres dels seus amics, tots cansats professors de secundària, s’embarquen en un experiment per mantenir un nivell constant d’intoxicació etílica al llarg de la seva jornada laboral. Si Churchill va guanyar la II Guerra Mundial atordit per l’alcohol, ¿qui sap el que uns pocs glops podrien fer per ells i els seus alumnes?
“Another round” posa enfront de tothom l’acceptació social d’una de les drogues legals: l’alcohol. Beure és bàsic en la nostra societat. El que ho fa és el “normal”, el socialment guai i els abstemis, són els rarets, els sosos… No hi ha celebració que no tingui alcohol, no hi ha cap de setmana sense botellón… Quin nivell d’alcohol en sang és acceptable, li dona a la persona aquell puntet divertit i enginyós? Quan passa a ser perillós, inacceptable i el puntet genera en un borratxo que avergonyeix a tothom i posa en perill, fins i tot la seva vida?
Amb un to distès Thomas Vinterberg posa el mirall enfront de la societat on cada cop més celebració i enginy està associat a l’alcohol. Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang i Lars Ranthe mostren amb les seves interpretacions com van canviant els seus personatges en funció del seu nivell d’alcohol en sang i, al mateix temps, com ho fa l’acceptació del seu voltant.
Les conclusions són obertes. Vinterberg opta bastant per mostrar els moments bons, els dolents, els catastròfics, les festes, els ridículs, la pèrdua de control… a partir d’aquí que cadascu tregui les seves conclusions.
Nomadland
Dins de la secció Perlas, aterrava a Donosti la flamant guanyadora del Lleó d’Or del Festival de Venecia. Protagonitzada i produïda per Frances McDormand i dirigida i amb guió de Chloé Zhao, “Nomadland” narra la recerca i intent de reconstrucció d’una segona vida de Fern, una dona que es queda sense feina, sense família, sense casa, sense ciutat, sense referències i amistats, fins i tot sense codi postal… Empacarà la seva camioneta i es posarà en camí per convertir-se en nòmada moderna de feina en feina pels grans espais gairebé buits de Nevada, Arizona o Dakota. Amb ella es compartirà la ruta d’aquells que en algun moment ho han perdut tot però encara els queda la dignitat de viure com volen, sense dependre de ningú i sense els dictats de la societat.
“Nomadland” és l’adaptació del llibre de la periodista Jessica Bruder en què narra per una banda, el recorregut del personatge de Fern, de forma sensible i serena i ens la dona a conèixer: tot el que va perdre i el que, de mica en mica, va reconstruint. Al mateix temps la pel·lícula presenta als veritables nòmades Linda May, Swankie i Bob Wells com a mentors i camarades de Fern en la seva exploració a través del vast paisatge de l’oest americà.
I “Nomadland” és més un documental que una pel·lícula de ficció per molt que el seu personatge central ho sigui. És subtil, àrida, càlida en mostrar aquests nòmades reals, reivindicativa… Potser aquest mesclar personatges reals amb una actriu que interpreta una nòmada com ells crea un cert desconcert de ficció en la realitat, confessions fetes per persones a les que se’ls veu el dolor en els ulls mesclades amb una amb guió interpretada per una gran actriu però que no deixa de ser una interpretació per molt que se’ns mostri el més natural possible.
Envía una resposta