Comencem un festival en això que es coneix com “nova normalitat” el que implica que no hagi tants trens per pujar com en altres ocasions i ho haguem hagut de fer en cotxe, que s’hagi hagut de reservar els passis de les pel·lícules amb antelació, que tothom vagi amb entrades numerades i segui amb un seient buit a cada costat i que la mascareta sigui la teva companya durant tota la projecció. El que no canvia la “nova normalitat” és les ganes de cinema, de retrobar els companys de cada any i aconseguir veure de prop algun dels rostres que només haviem vist en una pantalla. Comença al Festival de Donostia i aquí estem de nou
Akelarre
La primera pel·lícula a competició d’avui mira cap a casa, tot i que ho fa amb una historia tristement universal. “Akelarre” és un dels dos films nacionals que participen a la pugna per la Conxa d’Or en aquesta edició, i ve firmada pel director argentí Pablo Agüero. El film ens trasllada al 1609 – tot i que el realitzador fa manifesta la voluntat de dotar els fets de certa atemporalitat – a un poblet de la costa basca on les dones cuinen, teixeixen i sembren, tot esperant que els homes tornin de la mar on han anat a pescar.
Allà viuen un grup de joves que compaginen les seves obligacions amb els divertiments al bosc o els penya-segats que rodegen el poble. I allà arribaran un dia els inquisidors liderats pel jutge catòlic Rostegui (Alex Brendemühl) que recorren la zona buscant culpables d’adorar el diable i celebrar el sabbat. L’Ana (Amaia Aberasturi) i les seves amigues no trigaran a ser detingudes en un procés que tots saben com funciona: detenció, interrogatori, condemna i execució a la foguera. Tancades en una cel·la mentre les van sotmetent una a una a les preguntes dels homes que pretenen sentenciar-les sense proves, les joves ideen un pla per allargar el judici amb l’esperança que els mariners del poble puguin tornar a casa i salvar-les.
Agüero s’ha documentat amb el llibre “Tratado de la inconstancia de los malos ángeles y demonios” del jutge francès Pierre de Lancre per abordar aquesta història que pot sonar a moltes altres ja rodades sobre els implacables processos que durant anys van portar centenars de dones a la foguera acusades falsament de bruixeria per tota Europa. Però aquí Agüero sap connectar-ho amb la idiosincràsia basca, els seus paisatges, llegendes, cançons, idioma i manera de fer, que a ulls dels inquisidors son motius per sospitar de pràctiques obscures. I també dota la història d’un atemporal feminisme al reivindicar la fortalesa de les víctimes davant d’uns homes incapaços de veure com un fet natural la seva bellesa, esperit lliure i capacitat per combatre les estructures del poder patriarcal.
Amb tot, “Akelarre” traspua bones intencions i cura per connectar la història a l’escenari i els personatges. Però adoleix d’una posada en escena que transita a batzegades entre el teatral i un accelerat muntatge cinematogràfic i deixa amb el dubte de si se li hagués pogut donar una volta més a com aborda els diferents fets per aconseguir un acabat més ric i rodó.
Verano del 85
Alexis (Félix Lefebvre), a punt de fer 16 anys, gairebé s’ofega quan bolca el seu vaixell a la costa de Normandia. Per sort, David (Benjamin Voisin), de 18 anys, el salva heroicament. Alexis acaba de conèixer a l’amic dels seus somnis. Però, ¿durarà aquest somni més d’un estiu? L’estiu del 85.
La de “Verano del 85” no és una historia d’amor on la problemàtica del tema sigui la homosexualitat, en canvi sí ho és la diferent concepció de l’amor i de la mort, aquesta també és molt important, que tenen els dos protagonistes. David, un noi que no es vol lligar amb ningú i que vol desafiar no només la vida sinó també la mort i l’Alexis, un jove que viu el seu primer amor i que creu en ell com un valor per a tota la vida.
Projectada a la Secció Oficial de Zinemaldia, dirigida per un vell i estimat conegut del Festival com és François Ozon i basada en la novel·la “Dance on my grave”, “Verano del 85” recorda inevitablement una altra pel·lícula vista aquí, a Donostia, i que també es basa en un llibre, com és “Call me by your name”, però amb molta més narrativa dins de la narrativa i amb un toc molt més negre, que ja ho hem dit la mort és quasi més vital en aquesta història que l’amor.
El resultat és una història atemporal i universal que no hagués canviat si hagués estat entre un noi i una noia o entre dues noies. Rodada en 16 mm, amb una banda sonora que et transporta als anys 80 al moment, amb unes meravelloses interpretacions en general i en especial de Félix Lefebvre i Benjamin Voisin que saben transmetre perfectament el daltabaix d’emocions intenses que viuen a cada moment
Passion simple
La libanesa Danielle Arbid presentava la seva candidatura a la Conxa d’Or amb l’adaptació de la novel·la d’Annie Ernaux “Passion Simple”. I completa el triplet femení al càrrec de la historia la seva protagonista, Hélène (Laetitia Dosch), una dona separada i amb un fill preadolescent que manté un idil·li amb un misteriós noi rus, Alexandre (Sergei Polunin). Ella sap que ell està casat i que la seva relació té poques opcions d’evolucionar cap a res més sòlid que els ocasionals encontres sexuals. Però tot i així no pot evitar que la passió la porti a la obsessió i que el desig per Alexandre la faci deixar de banda les constants de la seva vida, com la feina o el seu propi fill.
“Passion Simple” conté una veritat i una mentida al seu títol. La passió és el suposat leit motiv de la historia de l’Helène, però aquesta no es trasllada a la pantalla. Una massa constant veu en off intenta sense èxit remarcar uns sentiments que no aconseguim veure en les imatges, al llarg d’una sèrie de trobades sexuals rodades de manera mecànica, interaccions fredes, i els caminars erràtics i mirades perdudes de la protagonista.
Simple sí que defineix una pel·lícula de guió justet que no planteja gaires dilemes en Hélène, entregada a una relació que sap que l’està afectant en les seves relacions familiars, laborals, d’amistat,… però que en cap moment es qüestiona. Simplesa en els diàlegs (amb una mescla inconsistent de francès i anglès en una mateixa conversa), simplesa en plans repetitius, simplesa maldestra en l’ús d’una banda sonora que apareix i desapareix sense coherència, simplesa en el no voler-se embarcar tampoc a explorar el paper dels rols masculins de la pel·lícula més enllà d’apunts obvis.
Habitual en diversos festivals com Canes, Locarno o Toronto des del seu debut al 2001 Danielle Arbid no sembla que tingui massa opcions a sortir de Donosti amb un premi sota el braç.
Envía una resposta