El japonès Kiyoshi Kurosawa ha vingut a animar la recta final del Festival amb Wife of a Spy una pel·lícula d’intriga de narrativa clàssica ambientada al Japó de 1940 resolta amb elegància i consistència. Amos Gitai ha presentat Laila in Haifa, un film ambientat en l’actualitat, però que sembla tret d’un altre temps i que a aquetes alçades de segle resulta grotesc en el seu estil i els seus diàlegs. El guanyador del Lleó d’Or de 2013, Gianfranco Rosi ha presentat Notturno, la que per a molts és la pel·lícula favorita per emportar-se el màxim guardó de les vistes fins ara, amb la seva mirada no tan documental als territoris devastats per la guerra a l’Orient Mitjà. I fora de concurs, Frederick Wiseman ha confirmat que és un valor segur i City Hall, el seu retrat de més de 270 minuts de l’ajuntament de Boston, resulta tan enriquidor i satisfactori com sol ser habitual en el veterà director nord-americà.

Wife of a Spy de Kiyoshi Kurosawa

Amb la col·laboració en el guió de Ryusuke Hamaguchi i Tadashi Nohara, antics alumnes de Kurosawa i autors de Happy Hour i Asako I i II, el director de Tòquio Sonata dirigeix la seva primera pel·lícula d’època, un elegant i estilitzat film d’espies ambientat en la ciutat de Kobe a l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Wife of a Spy Kiyoshi Kurosawa

Wife of a Spy parteix d’una encara atípica mirada crítica a l’actuació dels japonesos durant la Segona Guerra Mundial al cinema nipó, en la qual mostra les atrocitats comeses a Manchuria a principis dels anys 40, mentre l’orgull imperialista japonès s’estenia per la societat.

Amb una narrativa clàssica i un plantejament de pel·lícula d’intriga, Wife of a spy proposa a l’espectador un continu joc de fidelitats de la protagonista femenina, a la nació o al seu matrimoni i mantenint un dubte permanent sobre la naturalesa de les seves veritables intencions. Una trama d’assassinats, traïcions, fugides i pel·lícules comprometedores que a poc a poc s’aniran revelant en un joc d’aparences que porta a percebre de maneres diferents i fins contradictòries els mateixos fets i les mateixes actituds dels personatges a mesura que avança la pel·lícula.

Wife of a Spy Kiyoshi Kurosawa

Tot i tractar-se d’una pel·lícula d’època, Kurosawa opta per uns decorats minimalistes, amb aires teatrals (especialment notori en aquests exteriors de les finestres en blancs sobrexposats) que realcen encara més aquesta sensació de representació, de joc entre realitat i engany que transmet la pel·lícula.

Sense necessitat d’impactants cops d’efecte o revelacions sorprenents sorgides del no-res i recolzant-se en una coherència interna que no sempre es revela a les primera de canvi, Kurosawa ofereix una intriga d’espies consistent, serena i elegant.

Laila in Haifa de Amos Gitai

El director israelí més reconegut torna per desena vegada al Festival de Venècia amb aquest retrat, o més aviat esbós, de cinc dones de diferents orígens i condició que coincideixen la mateixa nit en un cafè-galeria bastant pijo de Haifa en què conflueixen part d’allò més in de l’entorn per fer una copa, parlar i passar-ho bé.

Laila in Haifa Amos Gitai

Laila en Haifa està rodada a força de llargs plans amb una càmera que flota al voltant dels personatges i els segueix en el seu vagar per les diferents estances del local, mentre entaulen tot tipus de converses i interactuen amb amics, coneguts, familiars o trobades fortuïtes en una planificació característica del director israelià. Fins una cosa semblant a un atemptat terrorista, o com a mínim un robatori amb intimidació cap a Laila en Haifa.

Converses de bar que de la mà i ploma del director israelià es convertiran en reflexions, o intents de ser-ho, sobre el conflicte palestí-israelià, sobre l’art, sobre les seves vides, els seus plans de futur, les conseqüències del seu passat. Del particular i de l’universal. Deixant de banda no només una mínima versemblança o naturalisme en les converses, al cap i a la fi això és una pel·lícula-tractat d’Amos Gitai, sinó la mera lògica. El resultat és un producte que sona antic. A cinema d’un altre temps. A cinema ja superat.

Laila in Haifa Amos Gitai

Notturno de Gianfranco Rosi

Després de guanyar el Lleó d’Or el 2013 amb Sacro Gra i l’Ós d’Or de la Berlinale de 2016 amb Fuego en el mar, Gianfranco Rosi, un dels directors que, convertit en referència d’un tipus de cinema documental genera opinions més enfrontades entre la crítica cinematogràfica, partia a priori com un dels favorits per rebre premi també en aquesta edició.

A Notturno, rodat al llarg de 3 anys entre Síria, l’Iraq, Kurdistan i Líban, a les zones on més fort ha colpejat l’ISIS, Rosi retrata no tant el desastre de la guerra, com la desolació que queda en els llocs en què aquesta ha passat.

Notturno Gianfranco Rosi

En tot documental és inevitable que es doni una mena de principi d’incertesa. El simple fet de posar una càmera davant d’unes persones altera la forma d’actuar d’aquestes. Però a Rosi sembla no importar-li. Ni que passi, ni que es noti. Tot documental té una part de construcció, però Rosi ni ho dissimula. Fabrica la realitat de forma descarada i manipuladora buscant l’emoció de l’espectador i apel·lant més als seus sentiments, que a la raó. Encara que ens el vengui com a documental. Per això fabrica seqüències com una mena de coreografia de mares de víctimes de la guerra pul·lulant per l’edifici en el qual van ser torturats i van estar tancats. O reconstrueix sense cap pudor davant de la càmera un moment tan íntim i personal com aquell en el qual una mare plora al revisar les fotos del seu fill torturat. O planifica les seqüències de les incursions militars com si fossin una pel·lícula de ficció amb la càmera avançada ‘esperant’ la irrupció dels soldats.

Notturno Gianfranco Rosi

Però també atrapa amb imatges belles, evocadores i suggerents. Imatges nocturnes il·luminades pel foc dels pous de petroli cremant, una carretera convertida en autèntica cascada d’aigua o els diferents intents de creuar un riu després de la destrossa del pont que permetia travessar-lo. Imatges de gran força visual per l’estètic i per la seva capacitat d’evocació. Llàstima que el seu camí per aconseguir l’atenció de l’espectador s’inclini massa cap a la recerca impúdica de l’emoció per qualsevol mitjà.

City Hall de Frederick Wiseman

Precisament en el costat contrari dins el cinema documental es troba el veterà i prolífic director nord-americà Frederick Wiseman als seus 90 anys. El director de National Gallery, Ex-Libris  o La Danza – El ballet de la Ópera de Paris, posa a City Hall el seu ull, les seves càmeres i els seus micròfons a l’ajuntament de la ciutat nord-americana de Boston. Des del seu contundent exterior d’arquitectura brutalista de formigó als diferents comitès, a les reunions, presentacions i similars que constitueixen part de la seva activitat. Sempre de forma discreta i captant la realitat del que passa i construint un relat i dotant-lo d’una estructura mitjançant el muntatge, sense necessitat de veu en off o inserits explicatius. Presentada fora de concurs, és una de les propostes més interessants vistes els últims dies al Lido i confirma a Wiseman com un valor segur cinematogràficament parlant.

City Hall Frederick Wiseman

Per ubicar a l’espectador, què millor que una presentació del pressupost a les noves incorporacions a l’ajuntament. D’on surten els diners i en què s’aplica la despesa. I a partir d’aquí el documental s’expandeix intentant abastar tota l’activitat d’un gegant com l’ajuntament d’una ciutat de 700.000 habitants.

Des de quelcom tan banal i rutinari com la recollida d’escombraries, a una cosa tan personal i extraordinaria com un casament o algun fet tan multitudinari i col·lectiu com la coordinació de les diferents forces participants en la desfilada de celebració de la victòria a les World Series de baseball dels Red Sox.

City Hall Frederick Wiseman

I sobretot, les diferents reunions i comitès d’ajuda als més desfavorits. Perquè tractant-se d’un ajuntament, hi ha logística, però inevitablement també hi ha política. I on s’estableixen les prioritats d’inversió i d’acció resulten vitals. I és aquí on se li podria buscar a City Hall un dels seus punts febles. Les contínues aparicions del seu alcalde Marty Walsh, i l’absència de la més mínima veu crítica, fundada o infundada, a aquest, li donen al film un aire de propaganda a la seva gestió. L’altre punt feble és certa tendència a la reiteració. Fins a tres veterans de tres guerres diferents narren les seves experiències en una trobada en un dels recintes de l’ajuntament o algunes de les reunions a què som ‘convidats’ s’assemblen massa a d’altres a les que acabem d’acudir, el que provoca una durada total del film de més de 270 minuts.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X