Mentre la competició segueix avançant amb més pena que glòria i el bon cinema ens sorprèn amagat a la secció Orizzonti o fora de concurs, la Mostra ha lliurat el premi Jaeger – Le Coultre Glory to the filmaker (espònsors obliguen) a Abel Ferrara. I de pas el director nord-americà ens ha regalat la peça cinematogràfica més brillant, arriscada i inspirada del que portem de Festival. La seva Sportin Life, presentada fora de concurs, suposen 65 minuts de lucidesa, de ràbia, d’urgència i de talent per assimilar aquest estrany 2020.

Costa trobar la paraula adequada per definir Sportin’ Life. No és ficció. Però tampoc és purament un documental. Podríem deixar-ho en documental experimental. O docu-collage. O en autoretrat. O en diari ultrapersonal d’aquest 2020. O la seva crònica íntima del que va d’any.

Sportin' life Abel Ferrara

Arrenca a Berlín amb la presentació i promoció al festival de la capital alemanya del seu anterior film, Siberia, en companyia de la seva família i el seu quasi alter-ego, Willem Dafoe. Amb els seus press junkets (amb destacada participació del crític espanyol Luis Martínez), el seu passi de gala, la seva trobada amb el públic (amb una altra destacada participació espanyola per part del cineasta Albert Serra). Al febrer es parlava de l’art, de la foscor de la seva mirada, de cinema, de tempo i de ritme. I ens n’anàvem de concerts a cantar tots junts i barrejats.

Uns mesos més tard tot gira al voltant de les màscares, la distància social, els morts, els tests, el confinament, els carrers deserts, els respiradors, sobre qui pagarà tot això i d’assassinats d’afroamericans a les mans dels policies nord-americans. Per a això, el director nord-americà per munta, talla, enganxa i insereix imatges d’arxiu, d’informatius, vídeos casolans i extractes de la seva filmografia en un còctel explosiu i intens.

Sportin’ Life Willem Dafoe Abel Ferrara

Sportin’ Life és rabiosa, urgent, actual, reivindicativa, lúcida, vibrant, cinèfila, rockera, anti Trump,  íntima, lliure, personal, universal. Alhora un cop de puny i una abraçada. Una pel·lícula sobre el que érem fa uns mesos i sobre el que som ara. Sobre el que donàvem per fet i sobre en què ens hem convertit. I tot en poc més d’una hora.

Pieces of a woman de Kornél Mundruczó

L’hongarès Kornél Mundruczó, un habitual de la selecció oficial del Festival de Cannes i guanyador els últims anys en els festivals de Sevilla i Sitges amb White God i Jupiter ‘s Moon respectivament, debuta a Venècia amb Pieces of a woman, la seva primera pel·lícula dialogada en anglès en la qual adapta una obra teatral de la seva companya i guionista Kata Weber. En el repartiment Vanessa Kirby, Shia Labeouf, Ellen Burstyn, Molly Parker, Sarah Snook i Benny Safdie. En la producció, entre d’altres Martin Scorsese.

Pieces of a woman

Pieces of a woman comença en el seu clímax. Un pla seqüència de més de mitja hora d’un part a casa en què no tot es desenvolupa d’acord amb el previst. 30 minuts de tensió i intensitat gairebé insuportables, construïts a partir del dramatisme de la situació i una posada en escena ajustadíssima que atrapen. 30 minuts crus, per moments gairebé cruels i gairebé sàdics. Però necessaris. Poden provocar rebuig en el moment de veure’ls, però es revelen com plenament justificats a mesura que avança la pel·lícula.

A partir d’aquesta primera seqüència, Mundruczó segueix la seva protagonista en el seu dol, en el seu intent de reconstruir la seva vida, de reconduir la seva relació de parella, de gestionar les relacions familiars o els aspectes legals i judicials de la seva situació. De manera crua i directa, sense mitges tintes, precisa i quirúrgica, però sense recrear-se en el drama dels seus personatges. Els personatges de Pieces of a Woman pateixen, però Mudruzcó els tracta millor que a l’espectador. Per arribar a un segon clímax, aquesta vegada basat especialment en els seus diàlegs, en aquestes coses que només es poden dir en família. Una catarsi en forma de celebració familiar en què conflueixen tots els elements anteriors.

Pieces of a woman

Mundruczó ens té acostumats a les seves posades en escena grandiloqüents i excessives, al seu manierisme no sempre justificat, però a Pieces of a woman es mostra en ple control dels recursos narratius i cinematogràfics, excepte en l’ús massa obvi de les metàfores visuals (ponts que es construeixen, flors que es marceixen…) especialment desafortunades en un conjunt d’altra banda, molt més sofisticat.

Padrenostro de Claudio Noce

La primera pel·lícula italiana presentada a la competició ha estat Padrenostro, la tornada a Venècia de Claudio Noce, protagonitzada per Pierfrancesco Pavino i Barbara Ronchi i els joves Mattia Garaci i Francesco Gheghi, amb aquesta història de tints autobiogràfics sobre l’amistat entre dos nois joves en un estiu de la Itàlia dels 70 i com canvia la vida d’un nen de 10 anys quan és testimoni d’un atemptat contra el seu pare.

Padrenostro

Padrenostro està plena d’idees que pretenen allunyar-la del relat més convencional. Segurament l’estreta relació dels fets narrats amb el seu director, el seu pare també va ser l’objectiu d’un atemptat com el de l’infant de la pel·lícula, provoquen una narrativa més personal, subjectiva i íntima. O al menys un intent d’ella. Perquè gran part d’aquestes idees de Claudio Noce en el guió, en la posada en escena, en el muntatge, no acaben de funcionar. La seva mirada des del present cap al passat sembla gratuïta, el seu joc entre fantasia i realitat resulta desconcertant, la relació entre els dos protagonistes és innecessàriament indefinida i vaga.

I entre tant intent (fallit) de fer una pel·lícula d’autor, es difuminen alguns dels elements que el vincle íntim del director i coguionista amb la història podia aportar, des d’aquest plantejament original centrat en com afecta els fills que els seus pares hagin estat objectiu d’un atemptat, a aquest aïllament obligat, aquesta por i sospita continus, aquesta sensació de que la gent gran oculten alguna cosa o aquesta nova relació entre pare i fill, quan aquest adquireix la consciència que el seu progenitor pot desaparèixer en qualsevol moment.

Padrenostro

The disciple de Chaitanya Tamhane

Després emportar-se el premi a la millor pel·lícula de la secció Orizzonti i el de la millor òpera prima presentada al Festival Venècia de 2014 entre molts altres premis amb Court, l’hindú Chaitanya Tamhane fa el salt a la secció principal de la Mostra amb The Disciple, el recorregut d’un jove aspirant a músic al llarg de trenta anys per aconseguir guanyar-se la vida al negoci de la música tradicional hindustaní.

Produïda entre d’altres per Alfonso Cuarón, la pel·lícula se salta tant en forma, com en fons els tòpics de les pel·lícules sobre les vides dels músics. The Disciple té poc a veure amb un biopic a l’ús. Per començar, no parlem d’un músic d’èxit. El que Tamhane ofereix és un estudi de personatge. El del jove que substitueix el talent per triomfar en l’ofici a què es vol dedicar per perseverança, estudi, esforç, dedicació i renúncia. Costi el que costi i li digui el que li digui el seu entorn.

The Disciple

Si la tradició del raga estableix que no és el moment de despistar-se amb enamoraments, matrimonis i família, tocarà esperar i buscar consol a Internet. Sense caure en la temptació de camins més fàcils. En el personal i en el professional. Tot al so del sitar i de les plàcides i serenes improvisacions vocals que poden arribar a posar a prova als espectadors no familiaritzats amb aquest estil musical. Perquè The Disciple no és purament un musical, però gran part del seu metratge està dedicat a actuacions o gravacions en les que l’únic que s’escolta és música tradicional, el que provoca l’estirament innecessari de la durada de la pel·lícula.

A falta de talent natural per triomfar a les primeres de canvi, el deixeble del títol es dedicarà a l’estudi de la tradició i a la conservació del llegat, amb una estranya i desequilibrada relació amb el seu mentor, en la qual a canvi de banyar-lo, fer-li massatges , preparar el tè i l’accés a unes gravacions del seu gurú rep crítiques severes i una rígida formació.

The Disciple planteja l’enfrontament entre el dur camí cap a l’èxit que suposa el respecte a la tradició de l’art i deixar-se portar per les lleis del mercat i les modes representades per qualsevol talent show televisiu, però està clar per quina de les dues opcions pren partit Tamhane.

Miss Marx de Susanna Nicchiarelli

Susanna Nicchiarelli també va guanyar el premi a la millor pel·lícula de Orizzonti el 2017 amb el seu anterior film, Nico, 1988, la pel·lícula sobre l’últim any en la vida de Nico, la cantant de la Velvet Underground. La Miss Marx de la seva pel·lícula, és Eleanor Marx, la filla menor de Karl Marx, l’autor d’El Capital i al costat de Engels, pare del socialisme i del comunisme, entre moltes altres coses, a la qual interpreta de manera magnífica l’actriu britànica Romola Garai.

Miss Marx Romola Garai

La pel·lícula arrenca precisament amb el funeral del filòsof alemany a Londres i el discurs hagiogràfic de la seva filla que des d’aquest instant assumirà el llegat del seu pare. A partir d’aquest moment, Eleanor s’encarregarà de defensar els drets dels treballadors i de les dones arreu del món.

Miss Marx és una pel·lícula plena de contradiccions. Està ambientada a la segona meitat de segle XIX, però la banda sonora està plena de temes punk dels Downtown Boys. La seva estètica i el seu estil són buscada i forçadament acadèmics, però més d’una vegada Miss Marx trenca la quarta paret i es posa a dialogar amb l’espectador o sorgeixen imatges d’arxiu de les lluites dels treballadors de qualsevol època. Els seus personatges criden contínuament a l’acció, però la pel·lícula es recolza principalment en la paraula per fer arribar els seus missatges, fins i tot verbalitzant en off els pensaments dels personatges.

Miss Marx Romola Garai

Però els seus propis personatges i les situacions són contradictòries. Els seus protagonistes defensen els drets dels treballadors i la millora de les seves condicions de vida, però ells són intel·lectuals burgesos amb una situació econòmica més o menys folgada i unes condicions de vida benestants. Lluiten contra l’explotació de les dones, però la relació de la seva protagonista amb la seva parella sentimental és clarament de submissió i les infidelitats de Karl Marx es consideren acceptables. El resultat és apassionant en alguns moments, però irregular en d’altres, i malgrat els seus intents Miss Marx no aconsegueix trencar del tot els límits i les barreres del biopic convencional. El que malauradament queda clar, és que malgrat tot el que ha avançat la societat en aquests més de 100 anys, la seva reivindicació encara segueix vigent.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X