En aquesta Mostra òrfena de grans noms de cinema de Hollywood, un dels títols que més expectació prèvia havia causat era La voz humana, l’estrena en anglès de Pedro Almodóvar: un curtmetratge de 30 minuts en el qual amb la britànica Tilda Swinton com a gran protagonista, adapta de forma molt lliure l’obra del mateix nom de Jean Cocteau.

Aquest text sembla perseguir el director manxec. L’obra presentada a la Mostra és la tercera aproximació d’Almodóvar a La voz humana, després de La ley del deseo, en la qual el personatge de Carmen Maura interpretava l’obra al teatre dirigida per Eusebio Poncela, i Mujeres al borde del ataque de nervios que originàriament va arrencar com una adaptació de l’obra de Cocteau, i que si bé va mantenir alguns dels seus elements, va acabar sent la genial comèdia esbojarrada que tots coneixem.

La voz humana Pedro Almodovar

No és casual que la pel·lícula després de la suggerent seqüència precréditos, arrenqui amb uns magnífics títols de crèdit de Juan Gatti en els quals els habituals ‘El Deseo’ o ‘Un film d’Almodóvar’ apareixen en pantalla muntats a força de diferents eines i utillatges que semblen trets del catàleg més kitsch d’alguna ferreteria de disseny. Perquè el que veiem a La voz humana és una versió deconstruïda d’una pel·lícula convencional. L’espai físic en què es roda. Hi ha els decorats, si. Aquest espai fals en què es mouen els personatges. Però també hi ha tot el que l’envolta. Aquest estudi, aquest hangar, aquest buit que serveix per construir les realitats que veiem al cinema. Les bambolines, la rebotiga i el truc. I Almodóvar mostra a la seva protagonista doblement aïllada. D’una banda, ella sola en aquest decorat. Però alhora, ella sola en aquest gran espai buit que conté aquest decorat. Un personatge abandonat i doblement aïllat del món exterior al qual només la comunica una trucada de telèfon.

Hi són tots els elements del cinema d’Almodóvar: la fotografia amb aquests colors saturats heretats del Technicolor de José Luis Alcaine, la música d’Alberto Iglesias que reutilitza composicions anteriors per a pel·lícules del director i passa des d’una presència gairebé aclaparadora dels instruments de corda en alguns passatges al discret punteig de piano en segon pla en d’altres, les referències culturetes de llibres i DVDs de la seva protagonista, aquesta nova ‘casa d’Almodóvar’ ideada per Antxon Gómez i fins i tot el cameo d’Agustín. I per descomptat, hi ha el personatge amb els sentiments a flor de pell que interpreta de manera valenta Tilda Swinton. L’actriu britànica, present pràcticament en tots els plans de la pel·lícula (només el gos Dash, com a bon gos actor, li roba algun) a l’escassa mitja hora de durada del curtmetratge, passa de l’abandonament a la desesperació, a la normalitat i a l’autocontrol simulats i d’aquí a la rematada final de manera brillant.

La voz humana Pedro Almodovar

Almodóvar evita el realisme i la naturalitat. A La voz humana tot és artifici buscat. Sacrifica l’enganxada dramàtica i sentimental amb la història. El seu joc posa distància entre el personatge i el text, però també aconsegueix que La voz humana sigui una obra magnètica i per moments fascinant. Un exercici d’estil? Pot ser. Però que visquin els exercicis d’estil com aquest.

La bosnia Jasmila Zbanic, guanyadora de l’Ós d’Or de Berlín de 2006 per Grbavica, ha estat l’encarregada d’obrir la competició d’aquesta edició de la Mostra amb Quo vadis, Aida? en la qual torna a la Srebrenica de l’assetjament i posterior massacre dels bosnians per part dels militars serbis encapçalats per Ratko Mladic a l’estiu de 1995.

Quo vadis, Aida?

L’Aida del títol, és una resident a la localitat sèrbia, traductora de les tropes holandeses que formaven part de les forces de l’ONU desplegades a la zona, que mitjançant el seu accés als comandaments militars i a la informació privilegiada, lluitarà per salvar la seva comunitat i la seva família. Una autèntica mare coratge interpretada amb caràcter per Jasna Djuricic.

Zbanic mostra els esforços, les estratagemes i la lluita de la seva protagonista en les seves carreres i les seves anades i vingudes en l’emplaçament de l’ONU, mentre al seu voltant el caos, la urgència i desesperació van prenent cos; la crònica de la lluita d’aquesta mare coratge per aconseguir salvar els seus. Però malgrat els seus intents, de la seva càmera nerviosa, de la seva narració des del punt de vista de la protagonista, dels seus escombrats mostrant els cossos i rostres desesperats, Zbanic no aconsegueix transmetre la tensió i l’emergència de la situació, per culpa en part d’una representació gairebé caricaturesca del personatge de Mladic i de les limitacions d’alguns dels intèrprets del film, convertint a l’espectador en mer testimoni distant d’uns fets tràgics.

Quo vadis, Aida?

Potser per això, en el tercer acte de la pel·lícula, ambientat uns anys més tard, Zbanic sembla buscar la llàgrima fàcil i l’emoció de l’espectador de forma descarada, recorrent a un sentimentalisme bast i tosc, a un sensacionalisme innecessari, deixant de banda la mínima sensibilitat i el sentit del pudor.

La segona pel.lícula presentada a concurs ha estat ‘Lovers’ de la francesa Nicole Garcia, protagonitzada per Stacy Martin, Pierre Niney i Benoît Magimel, que conformen un topic triangle amorós composat per la jove guapa, l’home aventurer i el madur adirenat i establert.

Amants (Lovers)

Dividida en tres parts que representen tres èpoques, tres ubicacions geogràfiques i tres estats del triangle, Nicole Garcia aconsegueix crear una atmosfera inquietant, però la pel·lícula peca de falta d’intencions clares. Lovers no es decanta ni pel thriller, ni pel misteri, ni pel drama amorós, ni pel retrat de la protagonista femenina. Apunta en totes les direccions, però no es queda amb cap i el resultat és que la pel·lícula a mesura que avança no deixa clares les seves intencions i on vol arribar, convertint el que es pretén que sigui un drama sofisticat i complex en una pel·lícula sense personalitat ni caràcter.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X