La quarta edició del Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN Film Fest) inclou a la seva Secció Oficial heterogènia, 16 títols procedents de diversos gèneres i cinematografies. En aquesta crítica comentarem una de las pel·lícules a competició, l’australiana La verdadera historia de la banda de Kelly, que es preveu arribi a les nostres sales el 3 de juliol, i Una ventana al mar, coproducció entre Espanya i Grècia amb la qual es va inaugurar la secció Zona Oberta del festival, dedicada a films nacionals.

La verdadera historia de la banda de Kelly (Justin Kurzel)

Ned Kelly fou un famós bandoler a l’Austràlia de la segona meitat del segle XIX. Diversos llargmetratges de poc èxit han narrat la seva història, com un parell de pel·lícules titulades Ned Kelly, una dirigida pel britànic Tony Richardson al 1970 i protagonitzada per Mick Jagger, i una altra, australiana, realitzada a principis de l’actual segle, amb Heath Ledger interpretant a Ned.

La verdadera historia de la banda de Kelly (Justin Kurzel)

En aquesta ocasió, el realitzador australià Justin Kurzel, conegut per dirigir una particular versió de Macbeth (2015), es submergeix en la història d’aquest fora de la llei a partir de l’adaptació de la novel·la La verdadera historia de la banda de Kelly, escrita per Peter Carey.

Dividit en tres segments, el film narra la vida del popular personatge, interpretat per l’intens George MacKay (el soldat protagonista de 1917), des dels seus anys de joventut en un entorn de misèria i fam fins a la seva conversió en un criminal perseguit per les autoritats britàniques. Com a Macbeth, Kurzel explica la història de Ned Kelly barrejant un descarnat realisme amb una estilització formal, sovint excessiva per la seva impostació, especialment en el tram final del film. No obstant, alguns moments són notables, com les escenes del protagonista amb Harry Power (un molt encertat Russell Crowe), un altre malfactor que estableix una peculiar relació paterno-filial amb Ned.

La verdadera historia de la banda de Kelly (Justin Kurzel)

Malgrat això, amb tant efectisme visual i poc desenvolupament dels personatges secundaris, la història va perdent interès justament en els moments àlgids de la narració, després de la formació de la banda, les seves accions violentes i l’enfrontament amb els agents de la llei. La veritable història de la banda de Kelly és un neo-western que parla de la fina separació entre l’home i el mite, la història i la llegenda, però el seu discurs acaba ofegat davant el seu artifici formal, al contrari del que passava, per exemple, a l’excel·lent El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford (Andrew Dominik, 2007), sobre la figura del mític bandoler nord-americà.

Nota: 7

Una ventana al mar (Miguel Ángel Jiménez)

La ficció serveix de vegades per a redimir-nos i alleugerir-nos, deia el director Miguel Ángel Jiménez en el passat Festival de Sant Sebastià on es va presentar Una ventana al mar. La idea de la pel·lícula, un viatge alliberador que realitza una dona a la que li acaben de diagnosticar càncer, partí d’una experiència personal del realitzador madrileny.

Una ventana al mar (Miguel Ángel Jiménez)

Emma Suárez interpreta a María, una bilbaïna que abans d’iniciar un fort tractament mèdic degut a la seva malaltia emprèn un viatge amb les seves amigues a Grècia. A la bella i tranquil·la illa de Nísiros trobarà juntament amb un còmplice pescador grec, una pau interior que li farà replantejar-se la seva tornada.

El guió, obra del propi director juntament amb els guionistes Luis Moya i Luis Gamboa, encara que conté algunes escenes sobrants o repetitives que perjudiquen al ritme de la pel·lícula, és valorable pel seu tractament d’un tema tant dur com és el de les malalties terminals des d’un punt de vista lluminós i esperançador, esquivant moments lacrimògens presents en tantes obres similars. Destaca el treball d’Emma Suárez, que realitza una interpretació molt expressiva a partir de petits matisos i encertats silencis. També la fotografia, obra del basc Gorka Gómez Andreu, que contraposa els tons apagats de la primera part del film, a Bilbao, amb els tons més vius i alegres de les seqüències a Grècia, en correspondència amb l’estat anímic de la protagonista.

Una ventana al mar (Miguel Ángel Jiménez)

A partir d’un impuls íntim, el director Miguel Ángel Jiménez dirigí aquesta pel·lícula austera i sensible; una senzilla i efectiva història sobre la llibertat personal i l’acceptació de la pèrdua.

Nota: 6,5

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X