L’edició especial del D’A Film Festival d’aquest any, íntegrament online, ha mantingut el premi Talents a la millor pel·lícula de la secció del mateix nom, que aplega films de directors amb menys de tres llargmetratges a la seva filmografia. El jurat, format per Belén Funes (realitzadora de La hija de un ladrón), José Luis Cienfuegos (director del Festival de Cinema Europeu de Sevilla) i Javier Giner (director i guionista) ha guardonat amb el premi Talents a la pel·lícula islandesa “Un blanco, blanco día”, de Hlynur Palmason. A la crònica d’avui del D’A parlem d’ella, i també d’una de les pel·lícules que més ha donat que parlar en aquesta edició, La reina de los lagartos, una estimable marcianada del duet de realitzadors Burnin’ Percebes.

Un blanco, blanco día (Hlynur Palmason)

En els darrers anys, sovint en el marc dels festivals de cinema, hem descobert un bon conjunt de grans pel·lícules provinents d’Islàndia: Corazón gigante [Fusi], Rams, Sparrows, Under the Tree, entre d’altres; històries l’eix narratiu de les quals són la soledat i l’aïllament físic i emocional dels seus protagonistes. Ara, gràcies al D’A, s’ha pogut veure Un blanco, blanco día, la nova joia del cinema islandès.

Un blanco, blanco día Hlynur Palmason

Un blanco, blanco día és la segona pel·lícula de Hlynur Palmason després de realitzar al 2017 la seva òpera prima, Winter Brothers, història d’enemistat entre dos germans en un entorn inhòspit durant un fred hivern. A la seva nova obra torna a barrejar conflictes familiars i duresa climatològica. La història té lloc a una remota població islandesa, on un cap de policia (Ingvar Sigurdsson) es queda vidu després de la mort de la seva dona (Sara Dögg Ásgeirsdóttir) a un accident de cotxe. Mentre ha de bregar amb la pèrdua, descobrirà aspectes desconeguts de la seva dona. Palmason enfronta l’amor conjugal, imperfecte i inestable, amb l’amor familiar incondicional, representat aquí en la relació que manté el protagonista amb la seva neta.

El guió, obra del propi Palmason, parla sobre la família, el procés del dol i la redempció, des d’una perspectiva molt particular i allunyada dels estereotips presents en altres cinematografies. Palmason radiografia l’ànima humana assotada per la desgràcia situant-la aïllada del fred entorn, un ambient gèlid i distant, a partir d’unes escenes amb pocs talls en les que predominen els grans plans generals i uns plans seqüència magistrals. Un altre aspecte a destacar són les interpretacions: Ingvar Eggert Sigurdsson, memorable amb la seva actuació continguda però molt eloqüent, carismàtica; i la petita Ída Mekkín, filla del realitzador, plena de naturalitat davant la càmera.

Un blanco, blanco día Hlynur Palmason

Com als millors thrillers nòrdics, Un blanco, blanco día es un drama sec, dur, ple d’escenes per al record, especialment al seu terç final i, a més, deixa una profunda reflexió sobre el dol i la necessitat d’expressar les emocions. Una obra major.

Nota: 8,5

La reina de los lagartos (Burnin’ Percebes)

El D’A és un territori cinèfil on es conjuga el cinema independent, al marge dels grans estudis i pressupostos, junt amb les apostes més arriscades i alternatives. Aquest és el cas de La reina de los lagartos, una pel·lícula lliure, que escapa de l’adscripció genèrica i dels clixés cinematogràfics. Es tracta de la història, per dir alguna cosa, entre una mare soltera (interpretada per Bruna Cusí) i un extraterrestre reptilià (encarnat en el cos de Javier Botet), on se barreja la comèdia romàntica, el cinema social patri i els relats d’invasió alienígena de la ciència-ficció.

La reina de los lagartos

Els pares de la criatura són Nando Martínez i Juan González, duet de realitzadors experimentals coneguts com a Burnin’ Percebes. Després de realitzar diversos curtmetratges i la websèrie Ventura Time, van rodar entre 2014 i 2016 els migmetratges Searching for Meritxell i Ikea 2, històries delirants plenes d’humor absurd. Amb La reina de los lagartos, també migmetratge, han augmentat l’aposta, al gravar íntegrament en Super-8, donar curs a les improvisacions i afegir una banda sonora de processió de Setmana Santa.

Malgrat les seves imperfeccions estètiques provinents del format de gravació triat i de la unidimensionalitat dels personatges, s’agraeix en el context actual una proposta tant arriscada i valenta com aquesta, plena de frescor i originalitat, capaç de donar-li la volta a la tòpica història d’amor estiuenc. Recomanable per a tots els qui vulguin deixar-se emportar per una pel·lícula juganera i transgressora.

Nota: 6,5

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X