La retrospectiva d’aquesta edició del D’A està dedicada a la directora austríaca Jessica Hausner, que amb cinc llargmetratges s’ha convertit en una de les veus més personals del cinema europeu. A banda de les seves anteriors pel·lícules, al D’A s’ha pogut veure durant 48h la seva última obra, Little Joe, la primera rodada en anglès. Parlem d’aquesta pel·lícula i també d’Algunas bestias, pel·lícula xilena que va estar present l’any passat a Sant Sebastià i guanyà el premi Nous Horitzons.

Little Joe (Jessica Hausner)

La protagonista d’aquesta pel·lícula, Alice (Emily Beecham), és una mare soltera que treballa a una empresa d’investigació botànica. És la responsable del darrer disseny de la companyia: una planta modificada genèticament, la fragància de la qual proporciona felicitat. Un dia, sense haver acabat els procediments de revisió, porta un exemplar de la nova espècie al seu fill Joe (Kit Connor). A mesura que la planta creix, Alice descobreix que potser la seva creació no sigui tant inofensiva com sembla.

Little Joe (Jessica Hausner)

Jessica Hausner, directora i guionista de Little Joe, utilitza un argument que remet a La invasión de los ultracuerpos, una novel·la clàssica de la ciència-ficció, escrita per Jack Finley i adaptada per primera vegada l’any 1956, per parlar d’un futur que ja hem assolit, el de la manipulació genètica, la recerca de la felicitat de forma artificial i la realitat incerta, afectada per virus desconeguts i distanciament social. En aquest sentit, Little Joe es configura com una pel·lícula que parla clarament del nostre temps o de l’anomenada ‘nova normalitat’ que ens espera; és més ciència que ficció.

La pel·lícula suposa un gran pas endavant a la carrera de Hausner; la seva consagració com una de les realitzadores més interessants de l’actualitat. Des de Lovely Rita (2001) fins a la present cinta, passant per Hotel (2004), Lourdes (2009) i Amour fou (2014), veiem una sèrie de senyals autorals comunes en el seu cinema, com el predomini de personatges solitaris amb dificultats per relacionar-se amb els demés o sentir-se integrats en la societat, l’ús dels espais com una translació de la psicologia dels personatges, el conflicte familiar com a detonant, especialment entre pares i fills, i el qüestionament del punt de vista, sempre a mig camí entre allò real i allò possible.

Little Joe (Jessica Hausner)

Tots aquests elements es troben a Little Joe, sublimats gràcies a una realització excel·lent, a partir d’una sèrie de plans fixes que emfatitzen l’aïllament dels personatges a l’espai i el seu estranyament, en la línia del cinema de Yorgos Lanthimos (Langosta, El sacrificio de un ciervo sagrado); una fotografia que utilitza la calidesa dels colors contrastats o la monotonia del blanc per expressar emocions o l’absència de les mateixes; dues contingudes interpretacions, les dels anglesos Emily Beecham (guanyadora del premi a la millor interpretació femenina a Cannes 2019) i Ben Whishaw; i una banda sonora inquietant, formada per una successió de peces del compositor japonès, ja mort, Teiji Ito.

Little Joe, en conclusió, com les millors obres de ciència-ficció, és una pel·lícula que transcendeix el seu gènere per elaborar una pertinent crítica de la nostra societat: la recerca de les emocions per mitjans artificials ens aïlla i ens despulla de la nostra humanitat. Distribuïda per Noucinemart, esperem que pugui arribar a les nostres sales en els propers mesos, quan els cinemes puguin recuperar el seu funcionament. Si això passa, no se la perdin: Little Joe és una de les pel·lícules més fascinants i visionàries dels darrers anys.

Nota: 9

Algunas bestias (Jorge Riquelme Serrano)

I si el nostre confinament tingués lloc en una illa deshabitada, amb la nostra família, sense aigua i amb fred? Això és el que proposa el realitzador xilè Jorge Riquelme Serrano a la seva segona pel·lícula, Algunas bestias. Es tracta de la història d’una família xilena, de diners, que viatja fins a una illa deshabitada, al sud del país. Quan es troben retinguts allà, comencen a revelar-se les bèsties que porten al seu interior.

Algunas bestias (Jorge Riquelme Serrano)

Algunas bestias conté una premissa molt interessant, exposada de forma elegant, a través d’una successió de plans fixos que busquen reflectir claustrofòbia, una notable fotografia i unes interpretacions molt versemblants que ajuden a dotar de realisme al relat. No obstant, la pel·lícula, de ritme tediós i escenes intranscendents, no acaba d’enlairar-se fins al seu tram final i, a més, acaba de forma inconclusa. La seva metàfora sobre l’individualisme humà, la violència i els abusos en situacions extremes, és bastant obvia i ja vista de millor forma en altres films recents, com a El hoyo (2019), la fantàstica òpera prima de Galder Gaztelu-Urrutia.

Nota: 6

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X