Ha començat una nova edició del D’A, el festival de cinema d’autor de Barcelona. Enguany, degut a la crisi sanitària provocada pel COVID-19, té lloc una versió online del festival: fins al diumenge 10 de maig, es poden veure a través de la plataforma Filmin fins a 45 films i 19 curtmetratges, una selecció de les pel·lícules que formaven part de la programació original. Comencem amb aquest text el nostre repàs anual per les millors propostes del D’A 2020.
Habitación 212 (Chambre 212, Christophe Honoré)
La pel·lícula inaugural d’aquest any ha estat Habitación 212, una comèdia dramàtica francesa, escrita i dirigida per Christophe Honoré, realitzador que a la darrera edició del festival fou protagonista d’una retrospectiva de la seva obra. El seu darrer treball està protagonitzat per Maria (Chiara Mastroianni), una dona que després de 20 anys de matrimoni deixa al seu marit, Richard (Benjamin Biolay), i s’instal·la a l’habitació d’un hotel que es troba enfront del pis que acaba d’abandonar. Des d’allà, Maria reflexionarà sobre la seva relació i els seus amors anteriors.
El guió, escrit pel propi Honoré, posa en escena un desenfadat joc de desdoblaments: diferents personatges del passat, entre els quals es troben el seu propi marit, als inicis de la seva relació, diversos amants d’ella i un amor juvenil d’ell, conversen des del present amb Maria. L’eina del realisme màgic li serveix al director de Vivir deprisa, amar despacio (2018) per teixir una nostàlgica reflexió sobre el pas del temps a les relacions, amb influències del cinema de Woody Allen i Ingmar Bergman.
Chiara Mastroianni, premi a la Millor interpretació femenina a la secció ‘Un Certain Regard’ del darrer Cannes, desborda autenticitat en el paper protagonista: una dona lliure, independent, que prescindeix de la fidelitat a la seva relació matrimonial com a antídot a la rutina conjugal. Destaca també l’exquisida fotografia de Rémy Chevrin, basada en la contraposició dels tons càlids de l’habitació ‘màgica’ de l’hotel amb els tons freds i apagats del domicili de la parella.
Encara que no va més enllà d’una celebració de la nostàlgia com a resposta a la crisi de la mitjana edat, Habitación 212 és un film lleuger que funciona bé, tant a nivell argumental com estilístic, gràcies al seu joc oníric i al bon treball d’Honoré i els seus intèrprets.
Nota: 7,5
Los lobos (The Wolves, Samuel Kishi)
Los lobos són Max y Leo, dos nens de 8 i 5 anys, respectivament, que viatgen amb la seva mare de Mèxic fins a Albuquerque (Estats Units), a la recerca d’una vida millor. Mentre esperen que la seva mare retorni del treball, exploren a través de la finestra del seu pis l’insegur barri on es troben, aprenen anglès amb unes cintes de cassette i somien amb anar a Disneyland.
Los lobos és una de las pel·lícules mexicanes que ha aixecat majors expectatives pel seu pas elogiós a diversos festivals, com la Berlinale i La Habana. Es tracta d’una història d’immigració i somnis infantils, dirigit pel jove realitzador mexicà Samuel Kishi. En aquest segon llargmetratge, després de la seva òpera prima, Somos Mari Pepa (2013), una amable història sobre la maduració a l’adolescència, Kishi ha desenvolupat una història autobiogràfica, sensible i honesta, que apel·la a la imaginació infantil com a forma de transcendir la realitat.
Els tres intèrprets principals, en especial els dos nens, transmeten una absoluta credibilitat al llarg de tot el metratge. La càmera de Kishi, en ocasions a partir d’una posada en escena bastant esquemàtica, els retrata des d’una perspectiva naturalista, en la línia d’altres pel·lícules recents del cinema social mexicà, com Chicuarotes (2019), la cinta dirigida per Gael García Bernal, vista durant el passat Festival Americana. Així mateix, pel seu tractament de la marginalitat en un imaginari infantil, Los lobos remet a la grandíssima The Florida Project (Sean Baker, 2017), obra major del revers del somni americà.
Nota: 7
Envía una resposta