I WANT MY MTV

Que avui en dia tot artista sàpiga que la imatge i els vídeos són imprescindibles per vendre música i entrades de concerts no vol dir que això sempre hagi estat així.

No fa pas tants anys, quan un grup de sommiadors va tenir la idea de crear un canal de televisió dedicat a l’emissió de videoclips musicals, estaven iniciant una revolució. La seva era una ocurrencia extranya a la que molts directius de televisió van girar l’esquena. Però el temps els va acabar donant la raó, la MTV es va convertir en tota una icona i gràcies a la seva existència, es van crear clips musicals que ja són tota una fita cultural per la història.

I want my MTV“, guanyadora del premi al millor documental al American Film Festival Wroclaw, explica tot aquell procés, des de la materialització de la idea d’un canal musical a la tele, fins a la seva desvirtualització amb el pas dels temps.

Dirigida per Tyler MeasomPatrick Waldrop, “I want my MTV” condensa en menys d’hora i mitja un bon grapat de temes i reflexions interessants mentre narra la història del mític canal. De forma àgil i amb una narrativa ben filada, ens proporciona una bona dosi de passeig nostàlgic per videoclips memorables i artistes que van fer el salt a la fama audiovisual de la seva mà.

I want my MTV

Però també es pren el seu temps per fer-nos entendre fins a quin punt la idea d’un canal dedicat 24h a emetre videoclips era trencadora, com eren els joves directius que ho van fer realitat, com els clips musicals van canviar el paradigma de l’èxit en el món de la música, com van potenciar la creativitat i llençar a l’èxit als artistes que van saber aprofitar-se’n. I també en el seu costat fosc, com van contribuir a cosificar les artistes femenines o com la taca del racisme va posar en dubte la seva línea editorial. I al final inclús conclou explicant com allò que va néixer de forma innovadora també va trobar la seva hora de morir amb l’arribada d’una altra revolució: la d’Internet, Youtube o les xarxes socials.

Un documental interessant, ben conduit, amb aparicions estelars (David Bowie, Michael Jackson, Madonna, Sting, A-HA, Cindy Lauper i molts més), per donar-se un bon passeig pel camí dels records i aprendre unes quantes coses en el procés. Imprescindible pels amants de la música i de la cultura audiovisual.

MATTHIAS ET MAXIME

El darrer film de Xavier Dolan era un dels plats forts d’aquesta edició de l’Americana, com provava la llarga cua per entrar a la Sala 1 dels cinemes Girona. A “Matthias et Maxime“, escrita, dirigida i protagonitzada per ell mateix, ens presenta en Matthias (Gabriel D’Almeida Freitas) i en Max (Xavier Dolan), dos nois d’un grup d’amics molt units. Un dia, durant una festa, la germana d’un dels de la colla, els demana ajuda per filmar un curtmetratge que ha de presentar a la universitat on estudia. En l’escena, els dos s’hauran de fer un petó. Una actuació a la que es presten amb moltes reticències, però que després no els deixarà indiferents. Un petó que serà l’inici de replantejaments sobre la relació entre ells, la relació amb els altres i el camí que cadascun vol emprendre a la vida.

Potser a aquestes alçades fa de mal confessar que aquest era el primer film de Dolan que he vist, després d’haver-me perdut les anteriors pel.lícules que l’han convertit els darrers anys en un nom que no deixa de sonar en festivals de tot el món. He d’afegir doncs, que m’ha sorprès força gratament, tot i que m’hagi deixat el dubte de si precisament era perquè era el meu primer Dolan. I és que m’han recalcat els més versats en Dolanisme que aquesta “Matthias et Maxime” suposa un exercici de contenció enfront de l’explosivitat emocional de la que el canadenc ha fet gala en les seves pel.lícules més cèlebres, i també una reiteració de tics que ja li són recurs habitual.

En qualsevol cas, aquí explora amb grans dosis de tendresa, naturalitat i vitalitat tot el joc de conseqüències en les relacions humanes, d’un succés que de fet ni tan sols veiem en pantalla. Una història de plantejament sencill, quasi infantil si es vol, però de complexitat emocional, sobre dos nois que en la trentena encara no tenen clar què i qui són o volen ser. Unes reflexions que Dolan sap plasmar en una manera de rodar i uns plans molt personals, navegant entre la distensió de les imatges grupals i l’explosió capturada en plans molt tancats.

Ara tocarà recuperar la filmografia de Dolan per col.locar aquesta “Matthias et Maxime” en la justa mesura de la seva trajectòria i formar-se una opinió pròpia entre els que el consideren un prodigi i els que el consideren un bluff.

MICKEY AND THE BEAR

La darrera pel.lícula per avui ha estat el debut com a directora de l’actriu Annabelle Attanasio. “Mickey and the bear” va passar amb força èxit per diversos festivals dels Estats Units l’any passat, sobretot el South By SouthWest.

Una pel.lícula que sobre el paper podria semblar una història sencilla, però que Attanasio aconsegueix portar amb una exquisida sensibilitat i sorprenent maduresa narrativa per tractar-se d’una ópera prima.

Mickey and the bear

La Mickey de títol (Camila Morrone) és una noia que està acabant l’institut, comença a sommiar amb poder anar a la universitat i a tenir les primeres relacions amb nois. Però el centre de la seva vida és el seu pare, en Hank (James Badge Dale), un ex-marine que pateix addicions arrel d’un síndrome d’estrés post-traumàtic després d’haver estat destinat a l’Irak. La relació entre els dos es debat entre els moments de complicitat i la rencunia, i els aboca a una situació en que la Mickey ha d’assumir un paper que no li correspondria per la seva edat i que amenaça amb truncar tot el seu futur.

Mickey and the bear

Mickey and the bear” venia presentada amb l’etiqueta de “coming of age“, una història sobre el pas a l’edat adulta, però hi hem trobat molt més. Recolzant-se en les esplèndides interpretacions de Camila Morrone i James Badge Dale, el gran assoliment d’Attanasio és el to equilibrat i honest amb que ha sabut explicar la història del film. A la vida de la Mickey no hi ha solucions màgiques, assistents socials o mestres que li vagin a resoldre la vida ni cures miraculoses pel mal que pateix són pare i les seves conseqüències. I des d’aquest apropament, navegant hàbilment pels clarobscurs dels personatges i les seves relacions, aconsegueix que res li quedi forçat ni antinatural, però tampoc ensorrant-se en un drama desesperat. Quelcom a que també contribueixen la fotografia de Conor Murphy i un disseny de producció en què els colors, la llum i els espais oberts es converteixen en subratllats de la pressió que ha de soportar la Mickey, en una existencia en la que poques coses brillen però en la que es resisteix a deixar de tenir esperança.

A vegades la realitat és la que és, i la única sortida és cridar i córrer perquè a la vida els finals feliços no cauen del cel. I Attanasio ho ha sabut explicar de forma que ens apuntem el seu nom com a directora a seguir.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X