Tot i que algunes de les estrenes més esperades del 2020 han estat dirigides per dones (“Mulán”, “Wonder Woman 1984”, “Viuda Negra”…), les dades mostren que encara estem molt lluny de la paritat de gènere en la direcció de les pel·lícules amb més pressupost de Hollywood. Si bé és cert que comparat amb fa tres anys hi ha hagut una gran millora (quasi cada setmana arriba als cinemes un film dirigit per una dona), encara ens trobem que, en ser minoria en aquest camp, la pressió i les especulacions malintencionades estan molt concentrades i cada nou títol ha de ser un símbol ideològic, una obra mestra i un èxit de taquilla eixordador per no aixecar murmuris.
“El ritmo de la venganza” està dirigida per Reed Morano. L’artista polifacètica va començar la seva carrera cinematogràfica com a directora de fotografia i l’any 2013 va entrar en el gremi essent la més jove en fer-ho. Dos anys més tard va debutar en la direcció amb la rotunda “Dentro del dolor”. La bona recepció d’aquesta pel·lícula va fer que li arribessin ofertes atractives en aquest camp com el primer episodi de “El cuento de la criada”. Gràcies al seu influent treball de realització va guanyar un Emmy i això li va permetre tornar al cinema per dirigir pel·lícules de més envergadura i pressupost.
Dit tot això, “El ritmo de la venganza” no és una gran pel·lícula: és formulaica i avorrida (un crim especialment greu per a una cinta de suspens amb espies). Tanmateix, en aquests temps d’extrems i de polarització en la recepció tant de públic com de crítica, és bo fer un pas enrere, respirar profundament i analitzar els films amb el respecte que mereix tota la gent que hi ha treballat, ja que rarament tot és genèric, sempre hi ha aspectes que ens sorprenen i ens capten l’atenció. Per exemple, pel tipus de cinta que és -una que gira al voltant d’un misteri a resoldre- mai cau en el parany de fer explícits, mitjançant el diàleg, elements del guió que l’audiència ja ha fet encaixar en la seva ment. Aquesta aposta pel minimalisme de les paraules crea un silenci durant el llargmetratge que ens ajuda a posar-nos en la psique torturada i isolada de la protagonista.
Un altre punt a destacar de “El ritmo de la venganza” és la interpretació de Blake Lively. Usant la fama i el reconeixement que li va donar “Gossip Girl”, l’actriu californiana (que aquí usa un accent anglès que ens va fer dubtar per una estona si era verídic) s’ha dedicat a fer possibles projectes que sense ella no existirien a causa dels biaixos dels executius encarregats de donar les llums verdes. Com per exemple, la inquietant “Infierno azul”, l’enginyosa “Un pequeño favor” o la interessant “All I see is you”. Lively és una gran actriu amb un rang ampli de registres, qualitats molt aptes pel paper que interpreta en aquest film.
“El ritmo de la venganza” és una adaptació d’una novel·la dels anys noranta i (com succeïa també amb “Géminis”) els codis narratius de la història no s’han traslladat bé al present. Lamentablement sigui recordada per ser un dels pitjors fracassos de taquilla dels últims temps (tal que ràpidament van retirar-la de la majoria de sales americanes) però seria millor que el seu lloc en la història del cinema fos el de tercer film de Reed Morano que mostra que, fins i tot amb un guió insuls, pot crear escenes de gran tensió i una atmosfera opressiva.
Envía una resposta