El rodatge intens en condicions atmosfèriques extremes ja s’ha convertit en un tòpic de la publicitat cinematogràfica. Ha sigut una etiqueta tan usada que ha perdut tota la capacitat de convenciment. Tanmateix, hi ha pel·lícules com “Monos” que en visionar-les comprens l’arduïtat que va suposar filmar-les. Si és per aquesta via orgànica, aquesta apreciació de l’audiència fa que el film es valori encara més, ja que s’ha aconseguit retratar l’esperit indomable de l’ésser humà.
“Monos” pot ser interpretada com una aventura convencional amb les seves persecucions i personatges misteriosos. És una manera satisfactòria de llegir la cinta perquè funciona molt bé en aquest nivell més elemental però si t’hi endinses una mica més, nous significats emergeixen. El director Alejandro Landes volia crear una història èpica bèl·lica que parlés de la identitat de Colòmbia i que alhora fos un retrat intimista de l’adolescència. Encara que semblin dos conceptes impossibles d’unir, Landes ho ha aconseguit. El film és una al·legoria lligada a un conflicte real (els seixanta anys de guerra civil que ha viscut el país) tal com “El senyor de les mosques” era una reacció a la segona guerra mundial. Com en el llibre de William Golding, i en la pubertat, hi ha un estira-i-arronsa entre la individualitat de pensar per tu mateix i el desig de pertànyer a un col·lectiu. Un altre element que reforça el caràcter de paràbola del film és que comença en l’abstracte d’un paisatge natural idíl·lic i es va apropant cap a la civilització, representada per la ciutat en un dels darrers plans del film.
Una altra raó per la qual Landes juga a ser ambigu amb la història és per evitar que l’audiència ja d’entrada creï una víctima i un botxí. Basant-se en el fet que, segons ell, en els conflictes moderns no hi ha dos bàndols (específicament a Colòmbia on hi ha molts actors en joc) refusa ser binari. Per això, al grup de joves protagonistes no saps en cap moment qui els hi dona ordres. Una altra l’elecció en aquesta línia és la de no especificar el gènere d’un dels personatges protagonistes: Rambo.
L’èxit de la pel·lícula resideix completament en les impecables decisions de càsting. Van realitzar un procés de selecció d’actors on van participar 800 joves de tots els indrets del país, molts sense experiència prèvia en el món de l’actuació. En van seleccionar 30 i els van portar a un campament on van ser entrenats (per Wilson Salazar que va començar com a assessor i va acabar amb un paper significatiu en la pel·lícula) i es van relacionar entre ells mentre eren observats pel director que finalment en va escollir 8. Tota aquesta preparació va influir en una modificació del guió per fer-lo més personal i realista pels intèrprets. Landes no volia forçar el guio a ningú sinó que amb la mateixa voluntat d’establir un diàleg que té el film va ser prou humil per a deixar que la vida real millorés la ficció.
Abans de concloure, hem de parlar de la part visual i sonora de “Monos”. La fotografia de Jasper Wolf és alhora molt dissenyada (els plans estan molt calculats geomètricament i lumínicament) i extremadament lliure i espontània (sembla que es fusioni amb els personatges). Un altre nom a destacar és el de la compositora Mica Levi (que treballa poc però quan ho fa sempre destaca) que ha creat una banda sonora monumental però mínima amb timbales i xiulets.
“Monos” és un desig de pau d’Alejandro Landes pel seu país (motivada pel recent desarmament pactat amb el govern) i pel món sencer i una voluntat de combatre la por al que es desconeix que impedeix que s’assoleixi aquest anhel. Inicia una conversa i ens anima que la seguim nosaltres.
Envía una resposta