Un momento en el tiempo (Waves)
7.5Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
7.5

Si alguna cosa ens agrada més a la gent cinèfila que mirar cap enrere i dedicar exhaustives retrospectives a cineastes ja difunts és seguir amb una barreja perversa d’entusiasme i escepticisme els primers passos d’un director emergent. Ens agrada veure com un artista va evolucionant, aprenent dels seus erros i depurant el seu estil, pel·lícula a pel·lícula.

Nascut a Texas (bressol de grans cineastes) l’any 1988, Trey Edward Shults va debutar en el cinema amb el curtmetratge “Mother and son”. Poc temps després, va tenir el privilegi de treballar (per primera però no única vegada) a les ordres del mestre Terrence Malick a “El árbol de la vida”. L’experiència adquirida en aquell caòtic i bell rodatge va servir-li per rodar el seu primer llargmetratge “Krisha” que va passar pel festival de Cannes el 2015. Dos anys més tard, Shults va estrenar “Llega de noche”, una cinta molt angoixant que va estremir i causar malsons a gran part de l’audiència. Ara ens presenta “Un momento en el tiempo (Waves)”, un film que combina aspectes de tots els seus anteriors treballs (i fins i tot de la seva vida personal) però que en cap cas ens sembla redundant ni mandrós.

El tret principal d'”Un momento en el tiempo” és com interactua amb els sentits de l’audiència. Encara que pugui semblar trivial, és molt difícil transmetre la tactilitat dels objectes en pantalla. Malgrat això, el film aconsegueix generar-nos una sensació epidèrmica en nombroses ocasions com quan els personatges van a la platja o quan practiquen la lluita (que com vam veure a “Foxcatcher” és un esport molt adequat per fer estudis cinematogràfics de personatges). Altres elements que el fan tan immersiu són els operístics moviments de càmera (clarament hereus del treball de Paul Thomas Anderson a “Magnolia”), l’ús dels colors vibrants (que van molt més enllà que la ja tòpica fotografia amb neons) i la banda sonora. Si bé no és musical com s’havia dit a les primeres notes de premsa, la música composta per Trent Reznor i Atticus Ross (guanyadors de l’Oscar pel seu innovador treball a “La red social”) i fusionada amb cançons populars com Backseat Freestyle de Kendrick Lamar és omnipresent durant el metratge per contrastar el que senten els personatges (però mai d’una manera òbvia).

"Un momento en el tiempo (Waves)"

Un altre encert de Shults com a narrador és com planteja el punt de vista de la història. És molt hàbil en presentar els fets de manera que sempre ens mantinguem lleials als protagonistes passi el que passi. Per sort, compta amb dos grans actors joves que fan creïble fins i tot els aspectes més exagerats i volgudament dramatitzats del guió: Taylor Russell (que va salvar una pel·lícula tan grotesca com “Escape room”) i Kelvin Harrison Jr. (que ja fa un parell d’anys que només realitza actuacions sensacionals). Els donen suport inestimable Renée Elise Goldsberry i Sterling K. Brown que interpreten la mare i el pare dels protagonistes. Les dinàmiques familiars en el guió estan tensades en excés però els quatre intèrprets els hi donen autenticitat.

No puc acabar la crítica sense fer menció a un dels temes que ha marcat el debat al voltant de la pel·lícula. Quan una comunitat ha tingut tan poca representació en la pantalla gran, i sovint malintencionada, és comprensible que cada nova pel·lícula protagonitzada per un membre de la comunitat sigui analitzada amb lupa. És per això que “Un momento en el tiempo” ha generat una discussió saludable sobre els estereotips presents a la pel·lícula i el fet que els films amb protagonistes afroamericans produïts a mitjana i gran escala i elogiats per la crítica habitualment continguin violència i patiment. Evidentment, és important explicar històries que evidenciïn les injustícies racials sistèmiques però també ho és que es filmin altres tipus de pel·lícules que inspirin a la joventut.

En conclusió, “Un momento en el tiempo” és una clàssica producció d’A24 en tant que l’autor (director + guionista) té un grau de llibertat inèdit a la indústria cinematogràfica dels Estats Units, per bé i per mal. Per una banda, el resultat és extremadament personal i visceral i per l’altra, potser requeria que algú li hagués exigit a Shults una mica més de cohesió.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X