Cada director té a dins seu una pel·lícula que condensa totes les seves angoixes i passions; pels germans Safdie era “Diamantes en bruto”. El tortuós viatge de producció es va iniciar fa deu anys quan van intentar posar-se en contacte amb Adam Sandler. Com aleshores eren uns desconeguts, el guió no va ni arribar a les mans de l’actor.
Això no els va fer perdre el desig de narrar aquesta història tan personal però van comprendre que l’única manera d’aconseguir-ho era anar fent pel·lícules de pressupost creixent fins a arribar a captar l’atenció del còmic i dels productors. Així van sorgir cintes força estimables com “The Pleasure of Being Robbed” i “Go Get Some Rosemary” i dues grans pel·lícules com “Heaven Knows What” i “Good Time”. Una vegada estrenada una pel·lícula a Cannes protagonitzada per un actor de renom (Robert Pattinson) van considerar que el seu currículum era prou vistós per a enviar-li de nou el guió de “Diamantes en bruto” a Sandler, que ara sí que va acceptar. Amb el que no contaven els dos germans és que aquesta odissea d’una dècada els hauria convertit en uns narradors excel·lents i únics en el panorama actual. Així, tot el que anaven aprenent ho afegien al guió. 160 esborranys més tard, van firmar un guió final que tenien tan assimilar que van aconseguir rodar un film sense imperfeccions.
En què consisteix aquest estil tan distintiu dels Safdie (Benny Safdie i Josh Safdie)? En primer lloc, es basa a dotar d’un ritme intern al film que no deixi respirar a l’espectador. El seu cinema és molt invasiu i agressiu cap a l’audiència: la sensació que transmet és la que t’estan engrapant per situar-te en mig de l’acció. A més, els agrada fer malabarismes amb diverses trames fent-les confluir en la mateixa escena. Us preguntareu, com pot ser que un film de més de dues hores mantingui aquest nivell de desassossec? Doncs els guionistes usen l’humor per destensar la narració. La segona característica del seu cinema és que els protagonistes viuen la vida minut a minut. La cadència que els Safdie imposen a la narració emula la manera de veure el món dels seus personatges. En la majoria de casos, són supervivents nats que es mouen per instint i no temen usar tota mena d’estratagemes per tirar endavant encara que signifiqui fer mal a la gent del seu voltant. En el cas de “Diamantes en bruto”, tenim a un venedor de joies del districte dels diamants de Nova York amb ludopatia que vol demostrar al món que no és un mediocre, que és un diamant sense tallar. Aquest darrer punt ens porta a la tercera característica principal dels Safdie: fan obres morals disfressades d’estudis de personatges.
Tanmateix, els germans no treballen sols sinó que compten amb una sèrie de col·laboradors de primera línia. Com per exemple, el magnífic repartiment liderat per Adam Sandler el qual es podria considerar com el tercer autor del film, ja que ell és el centre d’atenció en quasi cada escena i sense la seva barreja d’ingenuïtat i ràbia reprimida la història no aniria enlloc. També convé destacar les actuacions convincents dels debutants Julia Fox (que promet molt), Kevin Garnett (sí, el jugador de l’NBA) i tot un conjunt de secundaris que habiten realment aquest món del negoci dels diamants i que els Safdie van contractar per donar més realisme a la història (tal com fa Michael Mann). Darrere les càmeres és important destacar la hipnòtica banda sonora plena de sintetitzadors de Daniel Lopatin, la fotografia visceral i enlletgida de Darius Khondji i l’equip d’efectes visuals per la seqüència al·lucinògena que acompanya els títols de crèdit inicials.
“Diamantes en bruto” dividirà l’audiència en dos grups: els que l’odiaran i els que els hi encantarà. Amb els Safdie, no hi ha punt mitjà; o et deixes arrossegar cap a un dels microcosmos on fan transcórrer els seus films o abandones la sala. Si no sabeu a quin grup pertanyeu, podeu veure la seva pel·lícula anterior a Netflix o, si no teniu tant temps, visionar el seu curtmetratge “Goldman v Silverman” on també apareix Adam Sandler.
Envía una resposta