Després de mesos de gira, arriba a Barcelona l’obra documental de Marc Hourmann, el primer metge condemnat a Espanya per eutanàsia, interpretada per ell mateix i dirigida per Alberto San Juan i Víctor Morilla.
La història va començar a Catalunya i, quinze anys després, ha tornat a casa. El 28 de març de 2005 ingressava a l’hospital Móra d’Ebre (Tarragona) una dona gran, Carmen, en estat crític. La va tractar el doctor Hourmann, encara que era pràcticament intractable. L’anciana patia terriblement, i li va dir a Hourmann que no volia viure més. De matinada va tenir una fallada multiorgànica, i la filla de Carmen va demanar-li al doctor que aturés l’agonia. Hourmann va recordar el dolorós final del seu pare anys enrere, postrat per un ictus, i va injectar clorur potàssic a les venes de Carmen, que va deixar de patir. Fins aquí, res excepcional. La trista eutanàsia clandestina que practiquen tants metges a Espanya. L’excepcional va venir després, quan Hourmann va esmentar el clorur potàssic a l’historial de la Carmen. I llavors va començar la història que, quinze anys més tard, ha tornat al lloc dels fets.
Marcos Hourmann va ser acusat d’homicidi, no per la família, sinó per l’hospital. Als jutjats de Tarragona va pactar una sentència per homicidi involuntari que li va evitar la presó i la inhabilitació. Però Marcos no se sentia culpable de res. Després del pacte judicial va arribar la condemna laboral: ningú a Espanya volia contractar-lo. Així que Marcos va emigrar al Regne Unit, on va ocultar els seus antecedents penals i va treballar en diversos hospitals. Fins el 2010, quan el tabloide The Sun va airejar el seu cas amb el sensacionalista sobrenom de ‘doctor assassí’ (Killer Doc). La pressió mediàtica el va aclaparar, i Marcos va tornar a Espanya, on va trobar feina en una mútua.
I així va estar, capejant el temporal, fins que Jordi Évole el va entrevistar a Salvados per parlar de ‘La buena muerte‘ el 2016. I va començar la seva redempció escènica. Víctor Morilla, realitzador d’Évole, va tenir la desgavellada idea de portar la història de Marcos al teatre. Producciones del Barrio (Évole) va contactar al Teatro del Barrio (Alberto San Juan), i entre San Juan i Morilla van compondre el guió i la posada en escena. Van estrenar a Madrid el març de 2019 i, des d’aleshores, no han fet més que girar i omplir teatres.
Celebraré mi muerte és una obra excepcional per tres raons. Primer, perquè explica la història del primer metge condemnat a Espanya per eutanàsia. Segon, perquè està interpretada per ell mateix (sense cap mena de diletantisme). I tercer, perquè, en cada funció, Hourmann demana el seu veredicte a nou espectadors que, asseguts a escena, supleixen el jurat popular que mai el va jutjar. Una cosa molt semblant al teatre polític de Piscator: l’actor no professional fent de si mateix en escena, militant en la realitat que documenta, tot i que la militància de Hourmann no ve del document pur (verbatim), sinó d’un hàbil còctel de docuficció, autoficció i metaficció, marca dels dos ‘barrios’.
La docuficció és constant. Barreja el material d’arxiu amb la fantasia escènica, les fotos d’infància de Hourmann amb el metafòric ralentí de l’estadi abandonat o el melodramàtic telèfon caient després de la imputació. Un sospita també una mica d’autoficció a l’estudiat retrat de Hourmann com home comú, basat sens dubte en trets reals, però reminiscent de la campechanía còmplice (sexe, drogues i rock n ‘roll) dels galants populars als quals ens té acostumats San Juan, des de Airbag (1997) fins a Autorretrato de un joven capitalista español (2013).
Exigències d’un guió contra el qual Hourmann es regira saludablement, criticant als directors com a directors (“de merda”), en uns grunyits de metaficció que fan visible la retòrica del document. Tot això amenitzat pel rock porteny de Sui generis i la seva bella ‘Canción para mi muerte’ (“Hubo un tiempo en que fui hermoso / y fui libre de verdad”), la versió musical de l’al·legat de Hourmann, vinguda de la seva joventut amb el seu mateix accent.
És cert que hi ha febleses a Celebraré mi muerte. No deixa de sorprendre la ingenuïtat de Hourmann davant les previsibles conseqüències penals dels seus actes. Sorprèn al personatge del fiscal durant la funció i sorprèn al públic a la (imprescindible) postfunció. Però també és cert que aquí comença la desobediència civil que el teatre coneix des d’Antígona. La ingenuïtat que mou muntanyes i que en Hourmann no és Antígona, sinó Hipòcrates, que va jurar vetllar per la salut dels seus pacients, però també respectar l’autonomia i la dignitat. Almenys, des de la Declaració de Ginebra (1948). A les nostres latituds, tot això depèn, com recorda Hourmann a la postfunció, d’un diminut article 143.4 de el Codi Penal, la reforma del qual ajudaria, quinze anys després, a tancar històries com la seva, ara que torna al lloc del (no) crim.
On: Sala Beckett
Dates: Fins el 26 de Gener
Autors: Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla
Direcció: Alberto San Juan i Víctor Morilla
Repartiment: Marcos Hourmann
Durada: 1 hora
Compra entrades
Envía una resposta