Star Wars: El ascenso de Skywalker
6.7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

A aquestes alçades de la saga, jutjar una pel.lícula de Star Wars com un film qualsevol no té massa sentit. La historia dels Skywalker ha transcendit tant la pantalla de cine i ha format una part tant indestriable de les nostres vides al llarg de quatre dècades que cada nova entrega es fa imprescindible i es cel.lebra amb reverència encara que ens facin empassar la Força amb cullera de plàstic i li veiem les costures de la maquinaria de marketing de Disney per tots costats.

Quan Abrams va agafar les regnes de la nova trilogia amb “El despertar de la fuerza”, va saber resoldre els mals dels episodis I, II i III, facturant un homenatge (quasi un calc) d’aquell iniciatic episodi IV, tornant a Star Wars una capa de nostalgia i un aspecte visual que sabia combinar amb maestria l’analògic de la trilogia inicial amb la modernor técnica del cinema del nou segle.

Després es va encarregar la segona entrega, “Los últimos Jedi”, a Rian Johnson, a qui alguns vam aplaudir la valentía de voler explorar nous camins i anar a la contra de les expectatives que esperaven un nou “El imperio contrataca”. Però la pel.lícula va topar també amb una riuada de critiques que sobretot van fer escarni d’algunes escenes discutides a la pel.lícula.

Star Wars: El ascenso de Skywalker

Ara som (en teoria) al final del camí, amb l’entrega IX que conclou aquella triple trilogia que Lucas tenia al cap quan va iniciar aquest fenòmen cultural i quasi religiós d’abast galàctic. I tot torna a les mans de J.J. Abrams amb “Star Wars: El ascenso de Skywalker”. Una continuació de la historia que després de la mort de Luke Skywalker (Mark Hamill) ens deixa amb una Resistencia liderada per la Leia Organa (Carrie Fisher) i el seu pilot estrella Poe Dameron (Oscar Isaac), que té en la jove Rey la seva gran esperança (Daisy Ridley) per enfrontar-se a la Primera Ordre i el Líder Suprem Kylo Ren (Adam Driver).

I Abrams mostra des del principi que té clar com vol concloure Star Wars, quines concessions ha de fer als fans, sempre movent-se pel terreny de la comoditat, renunciant a sorpreses o atreviments que li puguin girar la parroquia en contra. Però precisament aquesta complacència amb l’esperable i conegut és el que més li és criticable com a director d’aquesta conclusió.

Star Wars: El ascenso de Skywalker

Abrams pilota la narrativa tan ràpid com si fos als comandaments del Falcó Milenari. Els fets se succeeixen a la pel.lícula de manera abrupta en la major part del film, passant d’una seqüencia a l’altra sense deixar temps a assimilar a l’espectador ni a construir respostes coherents a la pantalla. Navegant amb salts entre forats argumentals que amb una mica de sort l’espectador no tindrà temps de detectar pel tempo al que passa tot plegat i que imposa un guió fluixet. I tampoc estalvia les ganes de contradir/corregir el que al seu parer debien fer malament tant Rian Johnson com els malaurats episodis I, II i III, arribant a l’extrem d’esmenar la plana en diverses ocasions als seus predecessors, fins i tot a alguns preceptes de la trilogia original.

Però som davant d’una nova entrega de Star Wars, segurament la última dedicada a la nissaga Skywalker. I com a tal l’hem de gaudir. I sí, la pel.lícula és plenament disfrutable com a bon cinema d’aventures, amb una factura tècnica impecable a cavall entre el nou i l’antic, amb una música de John Williams que encara posa pell de gallina (de fet sovint són les seves notes les que insuflen emotivitat allá on el text queda curt en dotar-la), amb reparacions pendents amb personatges i retrobaments amb aquells que vam perdre al llarg del camí. També confirma el gran encert que va ser idear un personatge com la Rey i posar-la al capdavant del renaixement de la nissaga.

Star Wars: El ascenso de Skywalker

Amb ella arribem a aquest final d’una història que ara més que mirar al futur resucita el passat, i que més enllà de la complexitat i la mitología que ja va perdre fa temps acaba enlairant-se sobre un discurs bàsic sobre la familia, l’amistat i l’equilibri emocional.

I la nostra nova esperança és que si Star Wars ha de perdurar (estem segurs de que ho farà), ara per fi podrá explorar nous universos, històries i personatges lliure per fi de les autoimposades cotilles amb que els successius directors i guionistes han vestit les seves entregues. Perque tot i les critiques i decepcions, mentre se’ns escapi la llagrimeta cada cop que s’apaguin els llums, i aparegui el logo de LucasFilm, i les notes de Williams acompanyin un text de lletres grogues sobre un espai fosc plagat d’estrelles, seguirem comulgant amb la Força i els camins per on ens porti.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X