La Revelació 1.0
7.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Jorge-Yamam Serrano ha actualitzat amb dubtós encert La Revelació, la seva obra documental sobre el fenomen dels whistleblowers estrenada al Grec 2018, que ara inclou la detenció de Julian Assange el passat mes d’abril, ambiguament associada amb els seus tweets sobre Catalunya i les tensions diplomàtiques entre Espanya i Equador.

Va guanyar les eleccions Lenin Moreno i va canviar la sort de Julian Assange a l’ambaixada de l’Equador a Londres, que va acabar permetent la seva extradició als Estats Units, després de set anys reclòs entre quatre diplomàtiques i espiadíssimes parets. Aquests fets i els tweets d’Assange a favor de les protestes a Catalunya, amb les consegüents tensions entre Espanya i l’Equador, van convèncer a Jorge-Yamam Serrano de la necessitat d’actualitzar La Revelació, la seva obra sobre els tres grans whistleblowers digitals: Chelsea Manning, Edward Snowden i el propi Assange. I no hi ha dubte que les històries d’aquests heroics i clarobscurs delators mereixen revisar-se una i altra vegada perquè les seves denúncies no caiguin en l’oblit o la rutina. Però aquesta Revelació 1.0 té l’efecte contrari: taca el seu original, el torna rebuscat i capciós, suggerint un excèntric vincle entre l’extradició americana d’Assange i els seus tweets sobre el procés.

La revelació 1.0

L’obra arrenca amb ínfules brechtianes: un estentori i convincent Jordi Andújar s’encara a la platea, convertida en tribunal de la Santa Inquisició, per confessar que es diu Galileo Galilei i que abjura de l’heliocentrisme, mentre una llarga pantalla al fons ens mostra l’escena del cèlebre judici en el biopic de Liliana Cavani. Una forçada comparació entre veritats científiques i polítiques que remourà a més d’un a la seva butaca. Però no és un gest aïllat. Després escoltarem a Sòcrates, amb semblant intenció comparativa, defensar davant els atenesos la veritat filosòfica enfront de les cicutes de el poder. És l’ambiciós to de La revelació i de la seva versió 1.0, contagiada potser del grandiloqüent i ubic to d’Assange, defensor d’aquest tipus de veritats difuses i omnímodes la revelació de les quals s’associa a grans gestos individuals.

Després del pròleg, l’obra s’endinsa en les històries dels seus tres filtradors, i és tot teatre verbatim: la transcripció, paraula per paraula, dels diàlegs i declaracions dels seus protagonistes reals. La primera història, i potser la més interessant, és la trobada d’Assange amb Eric Schmidt, director executiu de Google, durant l’arrest domiciliari d’Assange a Norfolk. El cinisme del picaplets americà interpretat per Jordi Andújar, la calculada frivolitat de l’executiva de Cristina Gàmiz, l’adust messianisme d’Assange, donant lliçons i solucions a tort i a dret (magnífic Ruben Ametllé), aporten els millors matisos d’una batalla moral, tecnològica i política enormement complexa, on ningú surt ben parat: ni el col·laboracionisme de Google amb el Patriot Act de Bush, ni els bastos arbitrismes d’Assange, partidari de matar el gos per matar la ràbia.

La revelació 1.0

La funció es desdibuixa, però, en la seva segona història, la torturada biografia de la transgènere Chelsea Manning, que va copiar els arxius secrets de l’exèrcit americà en un CD de Lady Gaga, el que permet a Cristina Gàmiz un poderós al·legat pro-trans al ritme de Born this Way. Però aquesta coratjosa arrencada i la recerca identitària de Manning en els móns virtuals i hormonals, es perd molt aviat en un sobreactuat monòleg amb fàcils aires de melodrama.

La funció remunta amb la seva tercera història, la d’Edward Snowden, l’afable millenial de Carolina del Nord, el conscienciós informàtic militar que, al descobrir l’espionatge massiu de Govern als seus compatriotes, decideix abandonar un bon sou i una vida segura, el seu país i a la seva família per llançar-se a una miserable vida de fugitiu, deambulant per hotels a Hong Kong i per ignots pobles de Rússia, confiant en la deep web i en la seva “túnica màgica” per teclejar d’amagat del Gran Germà.

La revelació 1.0

La revelació 1.0 segueix essent una funció necessària i més que solvent, com la seva antecessora; una digna continuadora del trevall verbatim de Serrano a Camargate (2015). Tampoc se li pot negar l’encert i l’afecte en la recerca del factor humà, revelant-nos a aquesta gent valenta que, una mica com el protagonista de Que vaya bonito (2012), ho abandona tot per fidelitat a si mateixa. Però aquesta reedició 1.0 ha cedit a un impuls més especulatiu que documental, pintant cridaners colors locals a un conflicte més ampli que, amb això, perd una mica del seu discret encant literal.



On: Tantarantana
Dates: Fins 1 de Desembre, 2019
Durada: 85 minuts
Autor i Director: Jorge Yamam-Serrano
Intèrprets: Ruben Ametllé, Cristina Gàmiz, Jordi Andujar
Comprar entrades


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies