Cada autor comercial del Hollywood dels 80 té la seva saga de ciència-ficció/ fantasia que va crear en un moment inspirat de la seva carrera i que a mesura que han anat passant els anys se’n n’ha anat distanciant fins a tal punt que l’única participació que té en les noves entregues és la de donar un poc fiable segell de qualitat.
Spielberg té Jurassic Park, Lucas, Star Wars, McTiernan, Depredador… Altres però han decidit en una etapa ja més madura de la seva vida tornar als mons als quals havien donat vida salvant-los de les urpes d’executius de Hollywood cobdiciosos disposats a esprémer-los al màxim. És el cas de Ridley Scott, George Miller i James Cameron. Aquest últim, com bé sabeu, va dirigir, brillantment, les dues primeres entregues de la saga Terminator però se’n va desentendre a partir de la tercera. Ara retorna, no com a director però sí com a productor i guionista, per tancar la seva trilogia que va iniciar l’any 1984, ignorant les aportacions dels altres directors (Jonathan Mostow, McG i Alan Taylor).
“Terminator: Destino oscuro” no és, ni vol ser, una radiografia de l’era digital en la qual vivim com va intentar ser, de manera fallida, “Terminator: Génesis” si no que és una resposta a les polítiques trumpianes. Si bé James Cameron mai ha estat un guionista subtil, i aquest film ho evidencia, també és cert que l’escala èpica en la que presenta les seves històries converteix aquest defecte en una virtut. L’essència del film continua sent la d’una terrorífica persecució d’una màquina indestructible a una jove, una fórmula amb la qual qualsevol persona de l’audiència pot sentir-hi un lligam sensorial. També facilita el disseny de personatges, ja que s’aprèn molt més d’una persona veient com reacciona a un moment de vida o mort que en vàries escenes quotidianes.
Un altre aspecte que eleva aquesta pel·lícula, és el treball interpretatiu. Sorprenentment en una producció d’aquesta mida no hi ha cap actor que no estigui perfectament sincronitzat amb el to de l’obra. Les estrelles de la funció són el trio format per Natalia Reyes, Mackenzie Davis i Linda Hamilton. L’elaborada relació entre les tres és que dona entitat al film. Totes les grans heroïnes però, s’han d’enfrontar a un gran malvat i Rev-9 ho és. Tots recordem la mítica gèlida actuació de Robert Patrick a “Terminator 2: El juicio final” però Gabriel Luna ens la fa oblidar durant 2 hores fent-se amo de la pantalla en cada aparició.
Abans de concloure, tan sols afegir que agraïm que la cinta eviti, en gran manera, les picades d’ullet òbvies i sense cap funció narrativa. Tampoc es recrea massa en la nostàlgia tractant a Sarah Connor i al T-800 com a personatges amb conflictes emocionals a explorar i no com a icones del cine.
“Terminator: Destino oscuro” és una coherent continuació de “Terminator 2: El juicio final” que aconsegueix lligar els fils temàtics que donen personalitat a aquest univers cinematogràfic. Un repartiment molt sòlid ajuda a fer més lleus algun dels diàlegs més feixucs de Cameron. En general, és una pel·lícula que atraurà qualsevol persona que en algun punt hagi sentit una connexió amb aquesta mítica saga o, fins i tot, algú que vulgui sentir que per molt desesperançadora que sigui la situació sempre hi ha una escapatòria possible.
Envía una resposta