El gènere dels zombies es resisteix a morir. Cada cop que sembla que les històries sobre els no morts estan més que esgotades, apareix alguna nova obra que el revifa, com n’hem tingut mostres al darrer Festival de Sitges, sense anar més lluny. I darrerament sembla que és la comèdia, o les trames que de fet usen els zombies com a element decoratiu per parlar d’altres coses, la que més energia ha insuflat al gènere.
En aquesta tendencia de prendre’s els zombies menys seriosament del que ho van fer les histories magnes de la seva oclusió (La noche de los muertos vivientes, 1968, El regreso de los muertos vivientes, 1978) o en el seu revifament amb el canvi de segle (28 días después, 2002), va semblar marcar una fita “Bienvenidos a Zombieland” de Ruben Fleischer.
Ara, 10 anys més tard, Fleischer i el seu equip de guionistes intenten revalidar l’èxit, reprenent la historia amb els mateixos personatges.
En Columbus (Jesse Eisenberg), la Wichita (Emma Stone), en Tallahassee (Woody Harrelson) I la Little Rock (Abigail Breslin) han format una mena de familia amb una vida establerta en la que han après a sobreviure i conviure en un món ple de zombies. Però per en Columbus i la Wichita la seva relació está caient en la rutina, i la Little Rock comença a sentir-se ofegada pel comportament paternalista de Tallahassee. Així que un dia la noia decideix abandonar la seva germana i amics i anar a explorar món acompanyada del hippie Berkley (Avan Jogia). Però la resta no estan disposats a perdre-la i menys ara que han descobert que els zombies estan evolucionant i són més perillosos que mai. Decidits a trobar-la, es posaran en marxa i en el seu camí coneixeran nous supervivents a l’apocalipsi, com la càndida Madison (Zoey Deutch) o la dura Nevada (Rosario Dawson).
“Zombieland mata y remata” busca repetir l’èxit de la predecesora “Bienvenidos a Zombieland” però sabent que amb fer de nou exactament el mateix potser no se’n sortiria amb èxit. Per això reincideix en les cartes guanyadores (la fanfarroneria de Woody Harrelson, els recursos visuals per il.lustrar les normes del nou món, el trencament de la quarta paret per part del personatge de Jesse Eisenberg, l’esbojarrada acció o l’aparició estelar de Bill Murray interpretant-se a sí mateix) i a la vegada busca aportar més calat a l’aspecte familiar i a la crítica socio-política.
Però al final, el que més funciona a “Zombieland mata y remata” és precisament el que va fer triomfar la primera i el que la llastra més són els nous elements. Allà on el quartet protagonista, amb una gran química i una bona capacitat per autopariodiar-se a sí mateixos (especialment una Emma Stone que en aquests 10 anys ha passat de jove promesa a guanyadora de l’Oscar) tira del carro, els nous personatges i les noves subtrames més aviat frenen els grans moments de la pel.lícula.
Amb tot, en conjunt el món de Zombieland segueix sent un parc temàtic de l’acció gamberra, els acudits ocurrents i les imatges impactants, capaç de mantenir prou frescura una dècada després.
Envía una resposta