No és gens fàcil donar forma narrativa a allò que és en si mateix opac, expressament inventat per tal de, dins d’estructures més o menys conegudes -i, a més, també complexes–, subvertir els propòsits que les admeten socialment per provocar un resultat del tot contrari.
No és fàcil explicar l’alquímia, però encara menys mostrar la màgia negra econòmica i financera que és capaç d’assegurar l’honorabilitat, l’estatus social i el poder polític sobre la base del producte de l’engany, el sofriment i fins i tot els crims més abominables. Soderbergh –irregular, inquiet, infatigable– se’n surt força bé en aquest film que posa cares i casos concrets a l’envitricollat escàndol conegut com ‘Papers de Panamà’, que esclatava l’abril de 2016, quan el despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca, especialitzat en la creació d’empreses a paradisos fiscals, va denunciar la sostracció de la seva base de dades de clients, en realitat la monstruosa quantitat d’11 milions i mig de correus electrònics, fotografies i altres documents, que provaven com molts membres de l’elit mundial evadeixen impunement impostos i es blanquegen diners sense demanar-ne l’origen.
Per fer aquesta obra de pedagogia fílmica –sàviament condimentada, per evitar caure en el mer moralisme i mobilitzar les consciències, amb una dosi abundant d’àcid cinisme–, Soderbergh, a partir de les investigacions periodístiques de Jake Bernstein –dues vegades premiat amb el Pulitzer i coautor amb Lou Dubose del no fa gaire portat al cinema Vice, sobre Dick Cheney– ha comptat amb Scott Z. Burns, qui no solament és, en els últims temps, el guionista habitual del director, sinó que –dada significativa– va començar a treballar en el cinema nogensmenys que com a productor d’Una veritat incòmoda (2006), la pel·lícula d’Al Gore sobre el canvi climàtic. Som al davant, està clar, d’un film polític.
L’erràtica, dispersa i dilatada carrera de Soderbergh és una espècie de muntanya russa, des d’un reconeixement inicial a Cannes per Sexe, mentides i cintes de vídeo (1989) fins a la consagració a Hollywood amb l’oscaritzada i narrativament envitricollada Traffic (2000), passant per Eric Brockovich o Ocean’s eleven i companyia, a més de molts títols d’allò més variats, irrellevants i prescindibles. Soderbergh fa l’efecte de ser un home arriscat. N’hi ha prou de recordar que l’any 2002 va tenir la gosadia de tornar a adaptar al cinema la novel·la Solaris, sense por a les comparacions amb l’obra mestra que 30 anys abans havia filmat Tarkovski o el 2008 de dirigir l’estrella porno Sasha Grey a The Girlfriend Experience (seria possible ara, en aquests temps de moralisme i metoo?).
Tant per temàtica com, sobretot, pel to satíric de la cinta, The Laundromat es relaciona amb l’esplèndida ¡El soplón! (2009) –la pel·lícula que preferim de Soderbergh–, on un obès Matt Damon, mentider patològic -una gran construcció de personatge–, ens introdueix en el món de la corrupció corporativa. Semblantment aquí, amb sorpresa inclosa –quines ganes de fer spoiler, oh Dustin Hoffman–, tenim una Meryl Streep que més que no interpretar una anodina jubilada nord-americana, s’apodera del seu cos, al qual dota de gestualitat, veu, manera de caminar (a qui deu haver estudiat?): el seu esforç actoral segurament mereixeria recompensa si no fos perquè el personatge és, en si, de tant ben fet, més aviat poc interessant.
El Virgili d’aquest viatge cínic a les vísceres del capitalisme menys exemplar és doble: el tàndem fundador del despatx d’advocats panameny, encarnats amb nota per Gary Oldman i Antonio Banderas, els quals (és una mena de Powerpoint animat) us presenten -espectadors, possibles clients- el tinglado financer que, si teniu diners -tant és quin sigui el seu origen, legal o il·legal– us permetria hipotèticament amagar-los a les autoritats. No patiu, tal com diuen -al film!- aquests prestigiosos advocats, això és la cosa més normal del món: fins i tot –ens expliquen Oldman-Banderas– el director i el seu guionista tenen comptes en un paradís fiscal.
La perfecció, però, no existeix i sempre hi ha alguna cosa que falla; tanmateix, mortals, no patiu: tot quedarà igual.
Pel·lícula de Netflix, The Laundromat: Dinero sucio, estrenada ja en cinemes, es podrà veure a la plataforma a partir del 18 d’octubre.
Envía una resposta