Des de França ha arribat a Sitges l’última producció de Quentin Dupieux, “Le daim”, un dels grans èxits de la Quinzena de Realitzadors de Cannes i una de les pel·lícules franceses amb millors crítiques de l’any. També l’esperada “The Wild Goose Lake”, de Diao Yinan, una pel·lícula de ritme frenètic i de formes estilitzades que, a la platea del Festival de Canes, va posar dempeus a Quentin Tarantino. Finalment hem fugit de “Les particules (Particles)”, la producció franco-suïssa dirigida per Blaise Harrison, el seu adolescent i l’accelerador de partícules més gran del món.

LE DAIM (DEERSKIN)

Georges té 44 anys, i la seva jaqueta acabada de comprar és de pell de cérvol. De fet, la caçadora li parla. I Georges està disposat a fer el que sigui per aquesta preuada peça de roba. No calen més presentacions: torna Quentin Dupieux, amb una pel·lícula amb aires d’autoretrat i amb un Jean Dujardin que brinda un dels papers de la seva vida.

LE DAIM (DEERSKIN)

Quentin Dupieux va començar a filmar, ja de petit, i a compondre música electrònica sota l’àlies de Mr Oizo. Va debutar el 2006 amb “Steak” i es va consagrar amb les inclassificables “Rubber”, “Wrong”, “Wrong Cops” i “Réalité”.

Dupieux és un mestre de fer pel·lícules partint de premisses surrealistes.  I res més surrealista que aquest Georges interpretat per Jean Dujardin que queda fascinat per una jaqueta de cérvol fins el punt de gastar-se tots els seus diners i creure’s cineasta quan li regalen una càmera. A partir d’aquí la bogeria més estranya, però divertidament funcional, la jaqueta li parla, vols ser l’única i en Georges farà el que sigui, literalment, per satisfer la seva peça de roba. Amb un metratge ajustat, un in crescendo de violència i un desenllaç perfecte, “La daim” funciona.

LES PARTICULES (PARTICLES)

A la frontera franco-suïssa, P. A. i els seus amics passen per aquella edat tan complexa que és l’adolescència. Tanmateix, les tribulacions pròpies d’aquest període de crisi tindran la seva correspondència en un fet més global: sota la regió de Pays de Gex, on viuen, s’amaga l’LHC, l’accelerador de partícules més gran del món. Aviat, P. A. començarà a pensar que al seu voltant està passant una cosa estranya.

LES PARTICULES

Blaise Harrison ha realitzat diversos curtmetratges tant de ficció com documentals. “Les partícules” és la seva primera pel·lícula, presentada a la Quinzena dels Realitzadors de Canes.

“Les partícules” tindrà, probablement, l’honor de ser la pel·lícula del Festival de Sitges amb més fugides de la sala, una nostra. Pesada, al·lucinògena sense massa sentit, “Les partícules” segueix les deambulacions d’un adolescent… I ja sé sap que en aquella edat un va més perdut que una altra cosa, però no sé si pot arribar a ser molt interessant veure-ho en una pantalla gran (o petita) mentre et preguntes si en algun moment apareixerà alguna cosa que sigui més fantàstic que un mussol blanc o més de ciència ficció que un accelerador de partícules.

THE WILD GOOSE LAKE (NAN FANG CHE ZHAN DE JU HUI)

Zhou intenta fugir desesperadament d’una baralla entre bandes. Mentre mira de protegir la seva dona, una mena de femme fatale li ofereix ajut. Els elements propis del noir es troben aquí amb un paisatge de llums de neó i de pluja incessant, que converteix els típics paraigües transparents en una arma inesperada. A la platea del passat Festival de Canes, Quentin Tarantino es va posar dempeus per aplaudir aquesta pel·lícula a un ritme frenètic i amb formes estilitzades.

THE WILD GOOSE LAKE

A “The Wild Goose Lake” es desplega com un trencaclosques desmanegat amb esclats de violència. La narrativa lineal i clàssica es trenca i “The Wild Goose Lake” es submergeix en la Xina de baixos fons. A “Black Coal”, amb la que va guanyar el Festival de Berlin, un policia investigava l’aparició d’un cadàver mutilat. Aquí torna a tenir un personatge a la deriva en un ambient decadent però fascinant el que li facilita la crítica social. Els espais, ja sigui la rebotiga d’una botiga de noodles o un llac, es tornen laberíntics en la fugida d’aquest personatge que fuig de gairebé tothom.

“The Wild Goose Lake” auna una fotografia hipnòtica amb una trama complexa, laberíntica com els espais dels que us parlaven i en alguns moments feixuga que requereix de plena atenció per no perdre’s entre tant personatge.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies