Per arrodonir una jornada intensa més a Sitges, avui hem completat graella amb una nova mostra del potent gènere del thriller vingut de Corea, una nova mirada sobre el cèlebre psicòpata Charles Manson a través de les seves seguidores i el primer llargmetratge de Carlo Mirabella-Davis, qui fou corresponsable del documental sobre els músics Glen Hansard i Markéta Irglová, The swell season (2011).
SWALLOW
Carlo Mirabella-Davis ha recollit ja premis a diversos festivals, com el de Denver, Deauville, Woodstock o Tribeca, amb aquesta primera pel.lícula de ficción que ha suposat una de les sorpreses agradables del dia.
La seva protagonista és la Hunter (Haley Bennett), una noia que sembla tenir una vida feliç i acomodada, casada amb en Richie (Austin Stowell) i fent el paper de dona de classe alta rodejada de luxes però sense massa ocupacions ni dret a opinió. A sobre, quan es queda embarassada, el seu marit i els seus sogres (Elizabeth Marvel i David Rasche) augmenten encara més el control sobre la seva vida. I en aquest moment, la Hunter comença a desenvolupar una extranya afició malaltissa a empassar-se coses no comestibles.
“Swallow” li deu tot a la seva protagonista. El trastorn i els conflictes que viu la Hunter són dels que van per dins, pel seu cap, pel seu cos, reaccionant als elements que l’ataquen al seu voltant de manera no verbalitzada. No sabem per fora la causa total de la seva nova obsessió ni el mal que realment li fa per dins. Però Haley Bennett es carrega la història a les espatlles i és capaç de reflectir de portes enfora una ambivalent combinació de fragilitat i contundent rebel·lia.
I així, amb aparent serenor i certa vocació atemporal, Swallow es desenvolupa com un thriller de terror suau que en el fons ens està mostrant el procés d’una dona que fica coses dins el seu cos per combatre la pressió de portar dins una cosa que no volia (el seu fill, o més aviat l’hereu que s’espera que proporcioni a la seva família política). Inclassificable, pertorbador i inquietant debut de Carlo Mirabella-Davis.
THE GANGSTER, THE COP, THE DEVIL
Thriller policial amb totes les lletres es aquesta pel.lícula que ens ve a demostrar un cop més el bon saber fer de la nova fornada de directors coreans en el gènere.
Won-Tae Lee dirigeix aquesta cinta sobre un assassí en serie (Kim Sungkyu) que es dedica a simular accidents de cotxe per acabar matant les seves víctimes. Fins que un dia el seu objectiu resulta ser un dels més prominents caps mafiosos de Corea (Dong-seok Ma). Quan aquest escapi amb vida de l’assassí, decidirà unir forces amb el policía que investiga el cas (Mu-Yeol Kim) per donar caça al psicòpata. Cadascun amb motius diferents, un portar el criminal davant la justicia i l’altra prendre’s la venjança per la mà, un home d’ordre i l’altre al marge de la llei, hauran de col.laborar si volen posar fi a les matances.
“The gangster, the cop, the devil” resulta un thriller trepidant, amb ritme ferm i que sap treure partit als caracters oposats dels seus protagonistes. Persecucions, assassinats, intriga policial, bon treball de personatges i acció molt ben rodada que fan que els seus 107 minuts de metratge passin en un suspir. I de pas sumem un nou nom a seguir d’aquesta filmografia que tantes alegries ens està donant els darrers anys.
CHARLIE SAYS
Charles Manson torna a estar de moda, ara que la serie “Mindhunter” o Quentin Tarantino a “Érase una vez en Hollywood” l’han recuperat per les seves trames. A “Charlie says” però, la seva directora Mary Harron decideix posar més el focus en les noies de la comunitat de Manson, basant-se en la historia de la novel.la “The Family” d’Ed Sanders.
La Leslie “Lulu” Van Houten (Hannah Murray), la Susan “Sadie” Atkins (Marianne Rendón) i la Patricia “Katie” Krenwinkel (Sosie Bacon) estan tancades a la presó per la seva participació en els assassinats de Sharon Tate i altres persones l’estiu del 69. Amb la pena de mort abolida, l’estat no sap molt bé que fer amb elles. Mentre es decideix el seu futur, una educadora (Merritt Wever) intentarà que les joves llegeixin, estudiin i pensin per sí mateixes.
En el transcurs de les sessions anirem descobrint la seva vida, des que es van incorporar a la comunitat de Manson (Matt Smith) fins als fets que les van portar entre reixes. I veurem com el fals gurú seleccionava especialment noies amb problemes familiars i d’autoestima per incorporar-les al grup on els rentava el cervell amb estrambòtiques teories, les maltractava i les utilitzava sexualment.
A “Charlie says” Mary Harron no exonera les noies de l’atroç crim que van cometre, però sí busca situar un context social, personal i del microcosmos que va crear Manson que venent alliberament provocava paranoia en els seus acòlits.
Amb una narració a cavall entre els flashbacks i els apunts dels dilemes que les encausades afronten en el present, el film es queda a mig aprofundir en diversos dels aspectes que vol tocar. Tampoc revela cap novetat sobre el cas, però no deixa de ser interessant el seu propòsit de retirar una mica el focus de Manson i posar-lo sobre les noies que es van convertir en el seu braç executor.
Envía una resposta