El dia ha començat amb l’estrena de la guanyadora del Premi del Jurat al passat Festival de Canes, “Bacurau”, de Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles, una distòpia irònica, brutal i crítica amb els temps que corren. Després ha arribat el thriller claustrofòbic “Harpoon”, un iot posarà a prova l’amistat dels tres protagonistes i “After Midnight”, romanticisme amb mostra. Per acabar la crítica més directa al control d’Erdogan amb “The Antenna”.

BACURAU

En un futur proper… el poble de Bacurau plora la mort de la seva matriarca Carmelita, que ha traspassat als 94 anys. Uns dies més tard, els habitants s’adonen que el poble està sent esborrat del mapa.

Bacurau

Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles signen aquesta distòpia profundament irònica, brutal i crítica amb els temps que corren, i que va obtenir el Premi del Jurat al passat Festival de Canes.

“Bacurau” no acaba d’encaixar del tot amb el que seria la pel·lícula típica i tòpica del Festival de Sitges, només ho fa per aquest esclat de violència final que sempre és tan aplaudit pel públic d’aquest certamen. Però no només la violència, “Bacurau” és un efectiu film amb aires de western que denuncia, amb un repartiment molt coral on destaquen Sonia Braga i Udo Kier, els pocs escrúpols de la política (el buit que li fan a l’alcaldable de torn ha estat un dels millors moments de la projecció) i la colonització nord-americana.

El film combina ironia, distopia, realisme, surrealisme i un punt d’humor negre que, de mica en mica, atrapa l’espectador mentre cala missatge -el poble unit mai serà vençut- que hi ha sota aquest “ull per ull” que acaba ensangonant el desenllaç.

HARPOON

Al Richard se l’ha menjat la gelosia. Les sospites que la seva xicota, la Sasha, té un afer amb el seu millor amic, el Jonah, acaben en un atac d’ira. Així, quan la Sasha i el Jonah el convencen que és mentida, el Richard fa les paus convidant-los al iot familiar. El problema és que el motor s’espatlla, amb el trio a alta mar i la tensió disparada.

Harpoon

“Harpoon” un thriller tenyit de comèdia comença citant Aristòtil, a propòsit de les tres classes d’amistat que hi ha. Es transforma en thriller claustrofòbic quan l’espai pel que s’acaben movent els personatges és tan exigu com el d’un petit iot.

I quan esclatin les tensions i els secrets inconfessables entre els personatges interpretats per Munro Chambers, Emily Tyra i Christopher Gray que formen el triangle amorós que proposa el canadenc Rob Grant, tot esclatarà. Diran coses que no volien…o sí. Es feriran metafòrica i físicament. Es vessarà sang…o es recollirà (en altres moments encara menys agradables) i de seguida està clar que, allò no pot acabar bé de cap de les maneres. I el misteri és saber qui manega millor les situacions i qui se’n sortirà.

“Harpoon” no és cap producte original però com ja havíem reflexionat prou amb “Bacurau” ja ens anava bé una bona dosi de mala llet sense missatge al darrera.

AFTER MIDNIGHT

El Hank no sabia com n’era, d’afortunat, de tenir una relació com la que tenia amb l’Abby fins que ella el deixa sense donar-li gaires explicacions. La ruptura no només el deixa amb el cor trencat, sinó amb un monstre que es planta a la porta de casa seva cada nit.

After Midnight

Jeremy Gardner (que també protagonitza i signa el guió) i Christian Stella (responsable al seu torn de la fotografia) dirigeixen aquesta cinta de monstres on subjauen molts dels codis de la comèdia romàntica. Tots dos junts ja van dirigir la pel·lícula de zombis “The Battery” i la comèdia “Tex Montana Will Survive!”.

Seguint la mateixa línia de fantàstic intimista de “The Battery”, “After Midnight” té molt de viatge introspectiu cap a les pors d’un mateix. Si voleu una definició: és una pel·lícula romàntica indie amb monstre, ni més, ni menys. Una cinta que basa molt del seu metratge amb flashback que ens expliquen la història d’amor del Hank i l’Abby, en el moment que ella ha marxat i en Hank té un monstre (que no ha vist ningú més i, per tant, no se l’acaben de creure) que el visita cada nit.

“After Midnight” comença bé, continua una mica feixuga i repetitiva i acaba previsible, com tota la sala del Melià esperava. Potser hagués estat bé una mica menys de romanticisme indie i una mica més de monstre trencant esquemes.

THE ANTENNA (BINA)

En una Turquia distòpica, el Govern engega un nou sistema de comunicació per tenir controlats tots els habitants del país. La xarxa s’espatlla en un edifici insalubre i el Mehmet, el conserge de la finca, haurà d’enfrontar-se a la malvada entitat que es troba darrere de les transmissions que amenacen els inquilins.

The Antenna

La situació política actual a Turquia ha donat a llum una òpera prima com “The Antenna” d’Orçun Behram.El president Erdogan va tallant llibertats. En la seva llista hi ha mitjans clausurats, periodistes dissidents empresonats. Tot plegat fa que aquesta societat distòpica que viu en aquest bloc de pisos on s’instal·la una sospitosa antena es converteixi en un reflex del present.

Hem començat el dia amb cinema social i l’acabem amb una altra. Aquest cop amb una pel·lícula una mica més de gènere amb una càrrega politico-social molt important. Els problemes de “The Antenna” son el seu ritme lent, la poca empatia que generen els seus personatges i un quid de a qüestió que costa d’arrencar fet que l’acaba convertint en feixuga.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies