No ha estat un dia fàcil, ni especialment atractiu. “Starfish” i “Judy & Punch”, dues operes primes amb problemes i, després, ha arribat la visceralitat del japonès Tetsuya Nakashima amb “It comes (Kuru)”. Tot això el dia que Maribel Verdú i Javier Botet han rebut un premi Màquina del Temps per la seva brillant trajectòria.

STARFISH

Quan un misteriós senyal anuncia la fi del món, tot sembla indicar que l’Audrey és l’única supervivent. Atrapada a casa d’una amiga que ha mort fa poc, descobreix una casset que aquest li ha deixat i que porta per títol “la cinta salvarà el món”. Com si fos un joc de pistes, l’Audrey anirà ajuntant les peces del trencaclosques.

A.T. White, que va presentar la seva opera prima a la sala Tramuntana juntament amb el director de fotografia Alberto Bañares , és director i músic, viu entre el Regne Unit i Los Angeles. S’estrena amb una pel·lícula apocalíptica però per sobre de tot amb una cinta indie fins la medul·la. Amb una fotografia atractiva, “Starfish” es complica ella sola. Comença plàcida, indie a més no poder, d’imatge fascinant, bona música i, de sobte, un gir de trama interessant i atractiu. Sembla que el món s’acaba, han aparegut una mena d’aliens/dementors/no se sap ben bé que i l’Audrey que sembla incapaç de salvar-se a ella mateixa, té la clau per aturar-ho tot. Haurà de buscar set cintes de cassette (no sé si recordeu que és), però en la recerca White recorre a massa imatges al·legòriques, massa viatge astral de la protagonista, massa metallenguatge, animació, massa vull tocar-ho tot i que l’espectador acabi sense entendre res. I llàstima perquè no feia mala pinta… No cal abusar de l’originalitat.

PD Com és que en les pel·lícules apocalíptiques els protagonistes, als dos segons, ja vesteixen com a la prehistòria humana?

JUDY & PUNCH

A l’estrany poble de Seaside on no s’hi veu el mar, tothom espera l’espectacle de marionetes. El titellaire Punch insisteix a posar-se totes les medalles, però no és més que un borratxo; en canvi, la Judy sembla ser veritablement hàbil amb els ninots. Després d’un tràgic accident, el Punch pega brutalment la Judy i la deixa pensant que és morta al bosc.

“Judy & Punch” vol ser una contundent sàtira social al terreny de l’humor negre però es queda a mig camí. La primera pel·lícula de l’australiana Mirrah Foulkes, que ha fet d’actriu a “Animal Kingdom”, és una farsa salvatge a costa de la misogínia plantejada en forma de conte extravagant. Amb tocs de terror i un humor negre inspirat en els Monty Python -i és quan es posa més gamberra que la cinta està millor-, la pel·lícula comença al teatre com si fos un “Shakespeare in love” fosc i, de mica en mica, evoluciona cap a una trama de venjança.

I, amics, si centres un segon acte en la revenja d’un personatge vers un altre l’has de treballar, a l’espectador li agrada planejar-ho tot amb la víctima que acabarà convertida en botxí, gaudir amb els detallets. I, en això, no se’n surt Foulkes… la venjança apareix del no res, de cop i volta i no dona temps d’assaborir-la.

I no és que no compti amb actors solvents. Mia Wasikowska i Damon Herriman estan molt bé en els seus papers. Ella intel·ligent i adorable, ell odiós a més no poder, però el film es perd, en el campament dels heretges per exemple i no es troba ni en el moment de denunciar la misogínia dels homes.

IT COMES (KURU)

A “It comes” Hideki porta una vida perfecta, almenys fins que, un dia, un company de feina li anuncia que té una visita. Quan arriba a la recepció, no veu ningú, però troba un informe sobre la seva filla encara no nascuda. Dos anys més tard, el company mor misteriosament i una presència sinistra sotja la casa de Hideki, que decideix recórrer a un exorcista.

Tetsuya Nakashima és un dels directors més interesants del Japó. Va debutar el 1997 amb “Happy-Go-Lucky”. Va obtenir un gran èxit amb “Kamikaze Girls”. “Confessions” i “El mundo de Kanako”. Ara porta a Sitges “It comes (kuru)” una altra obra visceral, tensa i, sobretot, complexa.

Nakashima es pren el seu temps per anar definint una trama que es desplega de mica en mica, que gira i capgira un cop i un altre, i que vira de la intriga al terror sobrenatural. Potser el que costa més d’”It comes” son tots aquests girs de trama, amb escenes interessants i impactants i amb una segona part que deixa esgotat el cervell de l’espectador més expert mirant d’esbrinar què passa, a qui li passa i la raó de tot allò.

En resum, un surt marejat, però amb tot ha estat una de les projeccions més interessants del dia i, com a mínim, et deixa escenes que passen de la retina a la memòria dignes de ser guardades com, per exemple, un passadís ple de bols d’aigua i fins aquí us puc explicar… “It comes (Kuru)” dona per a dos o tres visionats més amb calma per mirar de copsar tots i cada un dels detalls.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies