Si haguessim de trobar un tema comú en les primeres pel.lícules que hem pogut veure aquest diumenge és que aconseguir allò que desitges pot acabar tenint males conseqüències.
THE ROOM
La Secció Fantástic a Competició d’avui arrancava amb la pel.lícula que ha portat a l’actriu Olga Kurylenko a Sitges. Dirigida per Christian Volckman, autor també del guió, The Room ens presenta la Kate i en Matt (Kevin Janssens), una jove parella que acaba de comprar una casa antiga amb la idea d’anar-la reformant i crear-se una llar en un entorn tranquil. Regirant els racons de la casa, en Matt descobreix una habitació que té una misteriosa habilitat: materialitzar allò que les persones que són dins expressen que desitgen.
Com fariem la majoria, la parella comença a demanar tot el que els passa pel cap: diners, suculents menjars, joies, obres d’art… Però està clar que una meravella així no vindria sense un costat fosc i la Kate i en Matt aviat descobriran que l’habilitat de l’habitació té truc i que allò que semblava un somni els acabarà suposant un terrible malson.
“The Room” té un interessant punt de partida, però també és cert que la pel.lícula ho fia tot a aquesta idea, sense preocupar-se gaire de desenvolupar-la de forma coherent i treballada. La pel.lícula resulta entretinguda en la seva mescla de ciència-ficció i terror psicològic, però acusa importants forats de guió i inconsistències en la manera com la parella protagonista afronta les possibilitats que els ofereix l’habitació.
El que si n’ha recalcat l’equip a la trobada amb la premsa, és el subjacent missatge sobre allò de que les coses materials no fan la felicitat. Olga Kurylenko manifestava que “cada cop estem més perduts en allò material i sempre confiem en que allò material ens faci feliços. Ens oblidem de que la manera de construir la felicitat és a partir d’un mateix.“
THE LIGHTHOUSE
També en l’Oficial Fantàstic però Fora de Competició, arribava el torn d’una de les pel.lícules més esperades del festival: “El Faro“, el segon llargmetratge de Robert Eggers després de La bruja. I no ens ha decepcionat.
Rodada en blanc i negre, en format 4/3, The Lighthouse s’ambienta en una inhospita illa de l’Atlàntic nord a finals del segle XIX. Allà arriba l’Ephraim Winslow (Robert Pattinson), que desitja aprendre del farer Thomas Wake (Willem Dafoe) i descobrir el misteri de la llum del far. Però aquest no està disposat a altra cosa que a encarregar-li una feina denigrant rera l’altra i atormentar-lo amb les seves declamacions. La convivència entre els dos en aquest racó tant desolador i castigat per dures condicions climàtiques serà tot un descens als inferns a mida que se n’apoderin la violència, la desconfiança i la paranoia.
The Lighthouse sembla una pel.lícula treta d’un altre temps, amb una proposta d’estil que beu directament de clàssics del terror i de l’expressionisme alemany. Pattinson i Dafoe en són els únics protagonistes i ambdós s’entreguen a un duel interpretatiu brutal. Els seus personatges, histriònics i verborreics, els seus diàlegs, la utilització dels sons, els sorolls i els silencis i la intensitat del seu crescendo dramàtic converteixen la pel.lícula en tota una experiència asfixiant i absorbent per a l’espectador, incòmoda i fascinant.
THE NEST
Tornant a la competició, la presentació del nou film de l’italià Roberto De Feo ha servit d’excusa per homenatjar al seu compatriota i referent Pupi Avati, a qui s’ha otorgat el Premi Nosferatu, que entrega la secció Brigadoon.
“The Nest” ens trasllada a una mansió enmig del bosc on viu el petit Samuel (Justin Korovkin), un noi paralític que viu confinat en una cadira de rodes, sobreprotegit per la seva familia i els criats de la casa. Li tenen prohibit abandonar els límits de la propietat, però la seva tranquila vida i les classes de piano cada cop són més insuficients davant dels seus anhels de llibertat. Especialment quan comenci a compartir moments amb la Denise (Ginevra Francesconi), una noia que entra a treballar a la casa.
A la presentació del film, el seu director ha declarat que la seva intenció era “fer una pel.lícula de terror, però no de terror clàssic, no volia monstres ni provocar sobresalts a l’espectador. El què volia era parlar de les relacions socials a través d’un nen i la seva mare que vol protegir-lo del món exterior“. I durant bona part del metratge se’n surt de crear aquest ambient opressor, aprofitant els espais de la casa i la lúgubre familia que envolta el Samuel.
Però aquests elements més atmosfèrics i metafòrics no acaben de sustentar la història de “The Nest” durant tot el seu llarg metratge i ni el gir final que aporta l’explicació a tot plegat no han acabat de convèncer al públic.
Envía una resposta