Passada la jornada inaugural, comencem avui el primer dia complet en aquest 52 Festival de Sitges. Un festival on com ja és habitual les graelles estan plagades de propostes entre les que un es veu obligat a triar, navegant entre seccions, cinemes repartits per la ciutat i filmografies molt variades. De les 5 pel.lícules vistes avui, comencem repassant-ne tres al voltant de persones atrapades en diferents entorns:

SUICIDE TOURIST

Ja ho deia Nikolaj Coster-Waldau quan ha pujat a l’escenari de l’Auditori: “Sou tots fans de Joc de Trons?” (Crits entusiastes d’assentiment  generalitzats a la platea) ”Doncs això que veureu és molt diferent”.

Mundialment reconegut per haver interpretat a Jaime Lannister a la famosa sèrie, l’actor danès no ha renunciat mai a posar-se a les ordres de realitzadors nòrdics en projectes ben diferents, tal com ha fet a la pel.lícula vista avui “Suicide Tourist”.

Nikolaj Coster-Waldau Suicide Tourist Festival Sitges

Al film, dirigit per Jonas Alexander Arnby, interpreta a Max Isaksen, un detectiu d’una agencia d’assegurances que està investigant la desaparició d’un home. El cas el portarà fins al clandestí Hotel Aurora, una institució secreta que es dedica a oferir uns plaents darrers dies als seus clients, abans de proporcionar-los un suicidi assistit. Un cop allá, en Max començarà a notar coses extranyes a l’establiment, a entreveure que tant fàcil és entrar-hi com impossible sortir-ne amb vida, i que les seves pròpies pors i inseguretats potser no el posen en el millor moment per visitar un lloc així.

Amb el que és només el seu segon llargmetratge, després de “Cuando despierta la bestia” (2014), Jonas Alexander Arnby aconsegueix mesclar el thriller amb el drama existencialista, amb una trama que a partir de la investigació que condueix el protagonista va plantejant profundes qüestions sobre la vida, la mort, la percepció subjectiva de la realitat, la gestió del dolor i la inevitabilitat del final. Ho fa amb una hàbil lleugeresa, recolçant-se en el cromatisme melancòlic que aporta la fotografia i l’ambientació en un entorn gèlid i quasi asèptic que despulla de melodrames barats i banalitats.

Nikolaj Coster-Waldau Jonas Alexander Arnby Suicide Tourist Festival Sitges

Tal com han volgut recalcar a la sala de premsa tant el director com l’actor, “La pel.lícula no vol parlar del suicidi assistit ni de l’eutanasia. El tema de fons és que no podem controlar la vida. S’ha d’acceptar que sovint no tenim control sobre les nostres vides, ni tan sols en la situació tan tràgica que viu el protagonista, i que al final s’ha de confiar en l’amor”.

4×4

L’altre personatge atrapat del dia, ha estat Ciro, a qui interpreta Peter Lanzani en el film “4×4” de Mariano Cohn

Ciro, entra un dia en un tot terreny aparcat al carrer amb la intenció de robar l’aparell de navegació i audio. Però quan es disposa a sortir del cotxe amb el botí, s’adona que no pot. Les portes estan bloquejades, els vidres estan tintats i tenen protecció antibales, la suspensió evita que el cotxe es mogui i el mòbil se li ha quedat sense bateria. Ciro es troba en mans del propietari del cotxe qui, cansat dels múltiples robatoris que ha sofert, es disposa a donar una lliçó al lladre fent-lo patir dins del 4×4.

4x4 Peter Lanzani

Partint d’un fet real, el director Mariano Cohn, aconsegueix mesclar a la pel.lícula dos objectius. Un, construir un film de gènere, de personatge atrapat dins un entorn claustrofòbic, que aconsegueix mantenir la tensió al llarg d’hora i mitja i transmetre la desesperació i ensorrament emocional del protagonista a mida que van passant les hores i no veu una fugida.

L’altre, aportar al film el sempre inherent a la filmografía argentina component social. A banda del que li passi a Ciro, el film exposa la realitat de la inseguretat ciutadana, ambientada aquí a Buenos Aires, però fàcilment extrapolable, i posa sobre la taula el debat al voltant de com cal combatre-la i fins quin punt és lícit que els ciutadans es prenguin la justicia per la mà. Un element que al final se li allarga un pèl massa però que té encara més mèrit quan ni el lladre ni el propietari del cotxe són personatges que despertin gaire empatia en l’espectador.

THE LODGE

La tercera d’aquesta tripleta d’avui la dirigeixen a quatre mans Veronika Franz i Severin Fiala, que al 2014 ja havien presentat aquí “Goodnight mommy“.

A “The Lodge” tornen a centrar-se en un entorn familiar que s’acabarà convertint en un tràgic infern. Quan la Laura (Alicia Silverstone) acompanya els seus dos fills a passar uns dies amb son pare i aquest li demana que firmi els papers del divorci per poder tornar-se a casar, ella decideix suicidar-se. Passats uns mesos de dol, però, en Richard (Richard Armitage) decideix seguir endavant amb els plans de boda. I el primer pas serà que els seus fills, l’Aidan (Jaeden Martell) i la Mia (Lia McHugh) coneguin la seva promesa, la Grace (Riley Keough), una noia amb un fosc passat ja que de petita va ser la única supervivent d’una secta que va cometre un suicidi massiu.

The lodge

Per cimentar la relació se’n van tots a passar uns dies del Nadal en una casa enmig d’un paratge gelat. Un imprevist a la feina obligarà al Richard a tornar a la ciutat i deixar sols els seus fills amb la Grace. La convivencia es tornarà una experiencia anguniosa on l’entorn inhospit i el passat de tots plegats convertirà les festes en una tragèdia.

Amb un estil narratiu més proper a això que ara s’ha donat en anomenar “el nou terror”, més centrat en la tensió psicològica i en unes quantes imatges d’impacte que en el sang i fetge, “The lodge” és d’aquelles pel.lícules que potser si quan surts et poses a pensar-la massa et perd punts, però que mentre la veus t’ha mantingut habilment en tensió, atrapat en la seva teranyina.

The lodge

Amb un tempo sosegat a estones, on no sempre passa el que un espera, en un paratge nevat que dóna molt de joc i uns personatges foscos on cap escapa de comportaments malvats per més innocent que sembli, un acurat disseny de producció i uns intèrprets a l’alçada, “The lodge” intriga, incomoda i embolcalla l’espectador en el seu joc d’ansietat i paranoia. Un film que col.loca els seus realitzadors amb honors en aquesta llista d’apòstols de la nova manera d’entendre el cine de terror.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies