Amb totes les pel.lícules a competició ja presentades, avui només quedava temps per veure els darrers films que ja no opten a premi, l’española “Diecisiete”, la projecció que complementa l’entrega del premi Donosti a Penélope Cruz, “La red avispa”, el film de clausura “The song of names” i les darreres Perles.

DIECISIETE

Daniel Sánchez Arévalo ha tornat a dirigir en solitari sis anys després de l’èxit de “La gran familia española” (2013) i ho ha fet de la mà de Netflix. A “Diecisiete” planteja una entretinguda roadmovie protagonitzada per dos germans, Hector (Biel Montoro), acabat de sortir d’un centre d’internament de menors i Ismael (Nacho Sánchez), que viatgen amb la seva avia moribunda (Lola Cordón) en busca del gos amb el que l’Hector va fer terapia emocional al centre. Situacions divertides i unes quantes lliçons de vida composen aquest viatge que Sánchez Arevalo planteja com un film lleuger ple de bons sentiments i apropament emocional entre els seus protagonistes que poc a poc aniran derruint les barreres afectives i comunicatives que els separen.

Diecisiete Daniel Sánchez Arévalo

A la trobada amb la prensa, Sánchez Arévalo ha posat en valor el temps que ha pogut prendre’s per vestir aquesta historia, després d’haver passat anys encadenant projectes sense descans. Amb tot, ha volgut reivindicar tant el seu procés personal que l’ha portat a un aprenentatge narratiu en el que ara valora més els personatges deixant de banda la obsessió per una trama molt planificada, com l’aposta que Netflix ha fet pel seu plantejament. Tal com ha destacat, “La naturalitat i la sencillesa no són fàcils de transmetre, és més complicat que omplir el guió de trames, personatges i diàlegs”.

BEANPOLE

La confirmació del talent del jove director de Demasiado cerca (Tesnota) es va emportar el premi a la millor direcció i el premi Fipresci de la secció Un Certain Regard a Cannes amb aquest relat dur i implacable de la vida de dues dones després de la fi de la Segona Guerra Mundial.

Beanpole

Un retrat intens i claustrofòbic de la miseria física i psíquica de les seves dues protagonistes (Viktoria Miroshnichenko i Vasilisa Perelygina), de gran força visual, en el que certa dispersió en la seva escriptura es compensa amb la força dramàtica i narrativa de les seves imatges. Balagov aconsegueix ser a a la vegada aclaparador i delicat, apretar i acariciar a la vegada.

THE SONG OF NAMES

Tancant la Secció Oficial però també fora de concurs, hem pogut veure el darrer film de François Girard (Seda, El violín rojo). Partint de la novel.la de Norman Lebrecht, explica com el petit Dovidl (Luke Doyle) arriba a Londres des de la seva Polònia natal, amb només 9 anys, en ple esclat de la Segona Guerra Mundial. El seu enorme talent tocant el violí ajuda a que una familia britànica l’aculli i l’ajudi en els seus estudis musicals. Allà es converteix en el millor amic d’en Martin, el fill biològic dels seus adoptants.

Anys després, ja adults, en Dovidl (Clive Owen) ha de donar un important concert, però desapareix just abans de sortir a escena. Això provoca la ruina econòmica per a la familia d’en Martin (Tim Roth), que emprendrà la búsqueda del seu amic per entendre que ha passat. La seva investigació despertarà un munt de records i treurà a la llum secrets silenciats i les dures conseqüències de la guerra que els anys no han pogut esborrar.

The song of names

THE CLIMB

La darrera de les Perles d’aquest any, havia passat ja per Cannes i per Sundance on va tenir força bona acollida. “The Climb” està dirigida per Michael Angelo Covino, que la protagonitza al costat del guionista Kyle Marvin.

The Climb

En Kyle (Kyle Marvin) i en Mike (Michael Angelo Covino) són amics íntims, fins que un dia van a fer ruta en bicicleta pel sud de França i en Mike li confessa a en Kyle que se n’ha anat al llit amb la seva promesa. Dividida en diferents capítols, la pel.lícula es converteix en una divertida successió de converses entre pedalada i pedalada i de fragments de la vida dels dos homes que pinten el retrat de la seva relació. Una relació on s’arriba a posar en dubte l’amistat i la lleialtat.

Amb un guió enginyós i un hàbil ús dels plans seqüencia Covino construeix una comèdia àgil i entretinguda capaç de pintar amb unes poques pincellades i gags, els anys de relació tòxica entre dos homes. Un exercici lleuger i sense massa pretensions que ens ha fet passar una bona estona en aquest tancament de festival.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X