Avui la debutant Belén Funes ha presentat la seva primera pel.lícula a la Secció Oficial, codejant-se sense complexes amb els més veterans al festival. El francés Guillaume Nicloux presentava el seu retrobament amb Michel Houllebecq. I fora de concurs es projectava el darrer film d’un dels premis Donostia d’aquesta edición, Donald Sutherland.

LA HIJA DE UN LADRON

L’ópera prima de Belén Funes -realitzadora formada a l’ESCAC- reprèn la linia argumental del seu curtmetratge de 2015 “Sara a la fuga”, premiat al Festival de Màlaga, sobre una adolescent que viu en un centre d’acollida i que fa anys que no veu el seu pare. Ara a “La hija de un ladrón”, la Sara (Greta Fernández) és una jove mare soltera mancada de figura paterna, suports econòmics i familiars, que ha de tirar endavant a força de coratge i navegant per la inestabilitat laboral. A la Sara li manquen tant els diners com els afectes en un món que a la mínima amenaça a deixar-la enrera. A la presencia/absencia del pare de la seva criatura (Àlex Monner) s’hi sumarà el retorn d’un pare (Eduard Fernández) acabat de sortir de la presó, que ja la va decepcionar massa vegades en el passat i podria tornar a fer-ho.

La hija de un ladrón Greta Fernández

L’aposta de Funes és per inserir-nos en la realitat de la Sara, seguir-la en el dia a dia en el que ha de sobreviure sense grans plans de futur. Una posada en escena que confía més en el llenguatge corporal i les mirades que no pas en ampulosos diàlegs ni artificis emocionals. La seva és una proposta de realisme que es recolza en la natural i veraç interpretació de Greta Fernandez per obrir-nos els ulls a la vida de les moltes Sares que tenim al voltant cada dia. I en la mescla de sencillesa i determinació de que dota al seu personatge, assistim amb ella al camí d’autodescobriment d’una noia que mentre va rebent els cops de la vida anirà trobant en si mateixa la força per tirar endavant a pesar de tot i tothom el que la rodeja. Una mostra de cinema social, sencill i potent, que ha sacsejat en positiu la criticada Secció Oficial d’enguany i que posiciona sobretot a directora i protagonista per la propera temporada de premis del cinema espanyol.

THALASSO

L’altra cinta a competició del dia ens portava a Michel Houellebecq interpretant-se a sí mateix, entrant a un balneari per sotmetre’s a una serie de sessions de massatges, crioterapia, talasoterapia i dieta baixa en calories. El director Guillaume Nicloux es retroba amb l’intel.lectual cinc anys després de “El secuestro de Michel Houellebecq“ i durant hora i mitja el segueix pels passadissos d’un temple del benestar en que l’escriptor explota la seva vis còmica. Per complementar-lo, li coloca com a company de balneari a Gérard Depardieu, amb qui compartirà algunes curioses converses.

Thalasso

Aquesta mescla de documental i ficción que planteja Nicloux, reincideix en la línea antinormativa, trencadora d’esquemes, de films anteriors, però en aquest cas no li aguanta més que els escasos primers minuts del metratge. Després el propi realitzador sembla perdre l’interès en el potencial dels seus reconeguts personatges i es limita a embarcar-los en situacions i converses facilonament trangressores. Una suposada metàfora sobre la decadencia de l’alta cultura que no ha aconseguit calar ni fer especial gracia.

THE BURNT ORANGE HERESY

Ja fora del concurs oficial, la jornada d’avui dedicava una projecció especial al darrer film de Donald Sutherland, homenatjat en aquesta edició amb el Premi Donosti a tota la seva trajectoria.

A “The Burnt Orange Heresy“, James Figueras (Claes Bang) és un crític d’art que precisament posa en dubte el paper dels crítics en el món de l’art en les seves xerrades. Amb la seva nova amant, una turista nordamericana (Elizabeth Debicki), decideix passar uns dies al Llac Como on coneix el col.leccionista Joseph Cassidy (Mick Jagger). Aquest els revelarà que és el mecenes de Jerome Debney (Donald Sutherland), un famós pintor que viu retirat del món i reclòs amb les seves obres, que va jurar no tornar a compartir mai més el seu art amb el món, el que converteix els seus quadres en un preuat objectiu. Entre tots ells s’establirà un joc de mentides i traicions quan tots pretenen apoderar-se de la nova creació de Debney a qualsevol preu.

The Burnt Orange Heresy

El film de Giuseppe Capotondi, basat en la novel.la homònima de Charles Willeford, arrenca com un interessant thriller negre amb un magnètic quartet protagonista. Les seves relacions i enganys, recolzats en una interessant proposta estètica van teixint una terinya que malhauradament es desfà a mida que avança la pel.lícula per acabar desembocant en un enllaç poc sorprenent i per sota de les expectatives creades en la primera part.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X