Després d’un dia centrat en la Guerra Civil espanyola, la secció oficial canvia cap a una varietat de temes que ens porten el segon llargmetratge de l’alemanya Ine Weisse, la darrera pel.lícula del director de Kazajistán Adilkhan Yerzhanov i el primer duel interpretatiu entre Ricardo Darín i el seu fill Chino Darín.
THE AUDITION
The Audition reincideix en el tema de la dificultat per vehicular les emocions i les relacions parentofilials – ja siguin biològiques o de mentoratge – posant el focus en una figura femenina. Aquí Nina Hoss interpreta a Anna, una professora de violí que pateix un transtorn compulsiu de la personalitat i viu una relació desapasionada amb el seu marit i el seu fill. En el transcurs d’unes audicions organitzades a la seva escola, veurà en el jove Alexander un potencial que la il.lusionarà. En les properes setmanes es dedicarà a ensenyar al noi amb l’objectiu que passi un important examen, però classe a classe, l’Anna anirà abocant en l’Alexander les seves obsessions i frustracions, a la vegada que les seves relacions familiars es debiliten encara més.
La protagonista de The Audition és una dona perduda en un passat, uns processos mentals, una incapacitat emocional i unes fixacions que no acabem d’entendre. I això es reflexa en la manera com la seva directora, l’alemanya Ine Weisse decideix explicar-nos la seva historia. En el seu segon llargmetratge, la realitzadora sembla obsesionada en reinsistir un cop i un altre en les mateixes dinàmiques, amb escenes que només de manera anecdòtica ens intenten transmetre la complexitat emocional de l’Anna.
Però Weisse falla en dotar-la d’un context, aprofundir de veritat en el personatge o acabar de lligar els fils narratius que obre pel camí. I així el conjunt li queda més que fred, gèlid, una divagació sense rumb ni evolució que topa diverses vegades contra una paret.
Amb la interpretació de Nina Hoss i l’ús de la música (banda sonora, violins, partitures o metrònoms) per acompassar les emocions, com a elements més destacables del film, The Audition fa curt com l’enèssim intent ja sigui de retratar una fallida relació maternofilial o de reflexionar sobre l’obsessió per la perfecció en el món artístic.
A DARK-DARK MAN
Però encara més gelats ens ha deixat la següent pel.lícula a concurs del dia: A Dark-Dark Man. Titllada ja per part de la premsa com la presa de pèl de la Secció Oficial i on el més comentat de la projecció ha estat el fet que el president del Jurat, Neil Jordan, ha abandonat la sala a mitja pel.lícula (sí, al cap d’una estona ha tornat, però la metxa dels comentaris de passadís ja estava encesa).
Provinent del Kazajistan i dirigida per Adilkhan Yerzhanov, A Dark-Dark Man ens transporta a un inhòspit paratge de gel i camps de blat sec, on la policia ha localitzat el cadàver d’un nen. No és el primer que es troba a la zona, tot i que pels anteriors assassinats ja s’havia detingut altres sospitosos que acabaren morint empresonats. L’agent Bekzat (Daniyar Alshinov) és l’encarregat de la investigació, però el policía implicat en diverses corrupteles i amb ganes de tancar el cas ràpid i seguir a una altra cosa, més aviat buscarà la manera d’encolomar la culpabilitat a un deficient mental del poble (Teoman Khos). Però l’aparició d’una periodista (Dinara Baktybaeva) entestada a averiguar la veritat portarà a Bekzat a debatre’s entre descubrir qui ha matat realment els nens i fer front a les estructures de poder del poble davant les quals s’ha plegat fins ara.
Sobre el paper, A Dark-Dark Man podria haver donat lloc a un interessant thriller ambientat en un escenari poc freqüent i amb la seva propia idiosincrasia. Però Yerzhanov pren unes més que discutibles decisions narratives que desconecten constantment l’espectador de la historia. Només en l’aspecte tècnic (fotografia o muntatge, els responsables dels quals també han vingut a Donostia) el film sembla tenir un rumb, mentre la resta es perd en l’extrany cóctel que planteja.
El desconcert més destacat el provoca un recurs a l’humor absurd enmig d’escenes dramàtiques, sense solta ni volta, o un tempo il.lògic dels diàlegs i reaccions dels protagonistes. Només als darrers minuts la pel.lícula sembla remuntar una mica, però després de més de dues hores de metratge, el crèdit i la paciencia del públic ja estan més que esgotats.
LA ODISEA DE LOS GILES
Dins de l’apartat de Projeccions especials, avui també hem pogut veure “La odisea de los giles”, de Sebastián Borensztein. El títol fa referencia al terme “gil” que defineix una persona bona, ingenua i incauta, com el grup de protagonistes, els veïns d’un poble de Buenos Aires que decideixen invertir els seus estalvis en crear una cooperativa agrícola. Però els seus diners i els seus somnis s’esvaeixen quan els enganxa pel mig la crisi econòmica a l’Argentina de 2001 i són víctimes d’una estafa.
Aleshores, Fermín Perlassi (Ricardo Darín), el seu fill Rodrigo (Chino Darín) i la resta de petits inversors, decideixen prendre’s la justicia pel seu compte i idear un pla per recuperar els diners de mans de l’home que els va enganyar.
El film, que es basa en la novel.la “La noche de la Usina” d’Eduardo Sacheri, arriba després de triomfar al seu país i ha estat l’escollida per representar l’Argentina als propers Oscars. La pel.lícula en que els Darin comparteixen protagonisme per primer cop i també tasques de producció, pren la forma de thriller social, que posa cares al drama humà de la devacle económica. Ho fa amb ritme, personatges entranyables i moltes dosis d’humor, a la vegada que construeix la seva historia de perdedors disposats a guanyar després que la vida i la injusticia els donin un cop.
Tal com han dit pare i fill a la roda de premsa, “Ja és hora de que alguna vegada guanyin els bons. Els espectadors han fet seva aquesta historia. El factor preponderant és que té a veure amb quelcom de reparació emocional per tots aquells que van patir aquell desastre. Té quelcom de bàlsam. Va ser una época que, tot i l’amargor i la sensació d’injusticia permanente, va disparar la imaginació de milers de ciutadans davant de la impotencia.”
Envía una resposta