La guerra civil forma part de la nostra història. També ha format part d’aquesta primera edició del Festival de Donostia. Una primera versió acadèmica, equidistant, sense voler prendre part i, potser, aquest és el problema de la proposta d’Amenábar que ha deixat freda a la premsa. L’altra proposta “La trinchera infinita”, una altra manera de viure el conflicte de la guerra civil, de la confrontació interna d’una nació que trastoca vides de persones que es veuen oblidades a prendre decisions increïbles per sobreviure.
MIENTRAS DURE LA GUERRA
Espanya. Estiu de 1936. El cèlebre escriptor Miguel de Unamuno decideix donar suport públicament la rebel·lió militar que promet portar ordre a la convulsa situació del país. Immediatament és destituït pel govern republicà com a rector de la Universitat de Salamanca. Mentrestant, el general Franco aconsegueix sumar les seves tropes al capdavant revoltat i inicia una reeixida campanya amb la secreta esperança de fer-se amb el comandament únic de la guerra. La deriva sagnant del conflicte i l’empresonament d’alguns dels seus companys fan que Unamuno comenci a qüestionar la seva postura inicial i a sospesar els seus principis. Quan Franco trasllada la seva caserna a Salamanca i és nomenat Cap de l’Estat de la zona nacional, Unamuno acudirà al seu Palau, decidit a fer-li una petició de clemència.
“Crèiem que (el feixisme) formava part de la mitologia, que era una cosa extinta i estem veient que els extrems tornen”, ha comentat en la roda de premsa de “Mientras dure la guerra”. “La nostra generació ha passat de puntetes per la Guerra Civil i és bo per a un país conèixer la seva història per evitar que alguns episodis tornin a passar”. Amenábar ha tornar a Donostia quatre anys després de presentar, fora de competició, “Regressió”, un thriller psicològic protagonitzat per Ethan Hawke i Emma Watson.
Però està clar és que una cosa és quina és la intenció d’un cineasta quan pensa un nou projecte i l’altra el que aconsegueix transmetre o el que els altres senten quan la veuen. “Mientras dure la guerra” no ha estat acollida amb excessiu entusiasme per la premsa al festival, No té res a veure amb aspectes formals de la pel·lícula que està ben realitzada i sobretot ben interpretada, sobretot destacant Karra Elejalde com a l’escriptor Miguel de Unamuno. Té més a veure amb una humanització i caricatura simpaticona de certs personatges que no s’haurien de tractar d’aquesta manera i parlo d’un dictador com va ser Franco o el creador de la Legión com va ser Milán-Astray. Que estan magníficament interpretats sí, calia que, si un oblida la història, pugui acabar caient bé? No, no caldria.
L’altre problema és aquest esperit equidistant amb el discurs que plana durant tota la pel·lícula. Sí, els de la dictadura van ser molt dolents, van deixar molt morts a la carretera però acabar afegint que “els d’esquerra també” rebaixa molt el missatge. La pel·lícula d’Amenábar es perd amb aquest balanç de voler-ho condemnar tot i però d’aquella manera, amb la punteta… Confrontar l’espectador amb una bandera o un himne que potser no senten seus no és un tema només de què torni una dreta, és per no voler parlar de les nacionalitats existents en una Espanya que es va forçar a que fos “una, grande y libre”. El problema no és només, com va dir Unamuno, que “Vencereu però no convencereu”, és que per convèncer s’ha de dialogar amb l’altre.
LA VÉRITÉ / THE TRUTH (LA VERDAD)
Fabienne és una estrella del cinema francès. Viu envoltada d’homes que l’estimen i admiren: el seu nou company, el seu exmarit, el seu agent…. Decideix publicar les seves memòries i la seva filla Lumir torna de Nova York, on viu amb la seva família. La reunió entre mare i filla no trigarà a convertir-se en un enfrontament: es revelaran veritats, s’ajustaran comptes, es parlarà d’amor i de ressentiment.
Aquesta és la primera pel·lícula en la qual Koreeda abandona la seva llengua materna per lliurar-se a un rodatge internacional.“La vérité” és la incursió francesa de Hirokazu Koreeda amb allò que sap fer tan be: el drama familiar, confrontar generacions i fer-les parlar dels seus sentiments. Habitual de Donostia, l director japonès porta una de les seves obres menors com si al rodar fora del seu ambient no aconseguís la tendresa i la rotunditat d’altres de les seves obres.
La base del guió de “La vérité” és una obra teatral que Kore-eda va començar a escriure el 2003. Amb Juliette Binoche i Catherine Deneuve, que com en la majoria de les obres d’aquest director les dones enfonsen els personatges masculins com passa amb Ethan Hawke, la pel·lícula compta combina humor i lleugeresa, certs tocs de mala llet amb una certa remuntada al final però que que aconsegueixi una d’aquelles obres familiars que ens atrapen i entendreixen.
LA TRINCHERA INFINITA
“Mientras dure la guerra” no ha estat l’única pel·lícula del dia que viatja al passat històric d’Espanya. Una altra proposta espanyola a la secció oficial ens porta un perspectiva en part igual però molt diferent sobre la guerra civil, sobre enfrontaments no tancats, lluites fratricides i pobles dividits en dos bàndols.
A “La trinchera infinita” Higinio i Rosa porten pocs mesos casats quan esclata la Guerra Civil i la vida d’ell passa a estar seriosament amenaçada. Amb ajuda de la seva dona decidirà utilitzar un forat cavat a casa com amagatall provisional. La por a les possibles represàlies, així com l’amor que senten l’un per l’altre els condemnarà a una tancada que durarà durant més de 30 anys.
Els responsables de “Loreak” i “Handia” porten la història d’un home atrapat en vida pel franquisme. Arregi, Garaño i Goenaga compten amb Antonio de la Torre amb una interpretació impressionant en una pel·lícula de principi contundent, que atrapa i no deixa respirar a l’espectador. Una història que sembla increïble, 30 anys com un talp sota terra, i que resulta que està basada en casos, més d’un i de dos, reals. L’acompanya també amb un gran paper de dona patidora i lluitadora, Belen Cuesta.
Una altra cosa és el tema de si aquests 30 anys es podrien haver explicat en certs moments sense tan detall reiteratiu, però no es pot negar que és una obra contundent, necessària, amb moments de gran impacte i que aconsegueix una gran reflexió sobre la guerra civil, també aquesta necessitat de sobreviure com sigui… encara que l’única opció sigui sota terra.
Envía una resposta