Ja sigui per Adam Driver i Scarlet Johansson a les ordres de Noah Baumbach, per Brad Pitt a les de James Gray o per Polanski i la controvèrsia que l’envolta, les estrelles omplen i amb èxit els primers dies de la Mostra de Venècia. Perquè són precisament els projectes en què participen aquests grans noms del cinema els que han aconseguit el major suport de la crítica internacional. I entre pel·lícula i pel·lícula, Pedro Almodóvar recollint el seu merescut Lleó d’Or a tota la seva carrera.
La primera producció de Netflix presentada en aquesta edició del festival és Historia de un matrimonio (Marriage Story) del novaiorquès Noah Baumbach protagonitzada per Adam Driver i Scarlett Johansson, magnífics tots dos, que formen el matrimoni del títol del film i el procés de divorci del qual, i especialment la lluita per la custòdia del seu fill, és el vehicle a través del que el director de Frances Ha dissecciona la vida en parella.
Un procés que arrenca amb un intent estructurat de reconciliació a través de la teràpia de parella que els porti a fer possible la convivència, però que acaba degenerant en una guerra plena d’estratagemes i males arts instigada pels advocats (un d’ells interpretat per una brillant Laura Dern convertida en una autèntica robaescenes), en la qual els fins justifiquen els mitjans i en la qual passi el que passi els segurs guanyadors semblen ser sempre els lletrats.
A través d’una arrencada senzilla i àgil, però tremendament efectiva, Baumbach aconsegueix matar dos ocells d’un tret: d’una banda, presenta als seus protagonistes i posa en antecedents a l’espectador sobre la vida en comú dels cònjuges i de l’altra, facilita els elements necessaris per establir complicitats amb tots dos i fer-los més propers. Baumbach busca que entenguem a tots dos protagonistes, sense prendre part per cap d’ells i dóna en el clau en la forma d’aconseguir-ho.
Baumbach barreja de forma natural i fluida els gèneres cinematogràfics: la comèdia romàntica per a la seva arrencada, el drama procedural per les pugnes entre els advocats, la comèdia d’embolics quan apareix en escena la família del personatge de Johansson, el drama més cru i descarnat per els moments de crisi de la parella i fins al musical amb un superb i emocionant moment en què Adam Driver interpreta Being Alive de l’obra Company de Stephen Sondheim.
De manera similar al que feia Woody Allen, un altre director de Brooklyn, a Annie Hall, Baumbach també oposa l’elitisme intel·lectual de Nova York i la seva escena teatral al cinema i les sèries de televisió que representa Los Angeles, portant-ho fins i tot als seus protagonistes; el personatge d’Adam Driver, un autor i director teatral de prestigi acaba convertit en el paradigma d’aquest elitisme intel·lectual de Nova York i el de Scarlett Johansson, una actriu que va saltar a la fama per ensenyar els pits en una comèdia adolescent, en el de l’entreteniment més popular i massiu que representa Los Angeles. Però és precisament la conjunció de les dues facetes en el seu matrimoni el que segons Baumbach els ha portat a l’èxit professional que gaudeixen, almenys al principi del film.
A priori no seria esperable que l’aventura exploradora ambientada fa un segle de Z, la ciudad perdida, l’anterior pel·lícula del nord-americà James Gray, i Ad Astra, el drama de ciència ficció futurista que ha presentat a concurs en aquesta Mostra, poguessin tenir molt comú. I no obstant això, aquesta podria funcionar com una variació o una translació del protagonista de Z, la ciudad perdida i del seu fill de l’Anglaterra i l’Amazònia de principis del segle XX a l’espai i al sistema solar en un futur més o menys proper. Perquè la pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt, un creuament de Apocalypse Now / El corazón de las tinieblasd de Joseph Conrad i el Moby Dick de Melville, torna a incidir en la relació pare fill, en les obsessions, les missions impossibles i en l’enfrontament entre la fredor científica i la irracionalitat de les obsessions personals.
A Ad Astra, Brad Pitt interpreta a un astronauta que viatja als confins del sistema solar per intentar localitzar el seu pare (Tommy Lee Jones), també astronauta, desaparegut de manera misteriosa i donat per mort 16 anys abans com a conseqüència d’una missió a la recerca de vida extraterrestre.
A través d’unes imatges espectaculars i una excel·lent utilització del so i la banda sonora, Gray conforma un relat absorbent sobre la relació pare fill, sobre la forma en la qual la figura paterna condiciona als seus fills i sobre el dret a la utopia i a les obsessions personals davant la freda i calculada constància científica. I tot això combinant un drama íntim i de sentiments, amb elements de pel·lícula d’acció i aventures, de terror i de thriller ambientats a l’espai.
Entre la polèmica derivada per la presència d’una pel·lícula dirigida per Roman Polanski en la competició, declaracions i notes aclaridores de Lucrecia Martel, presidenta del jurat incloses, s’ha presentat ‘An Officer and a Spy‘, la seva recreació del cas Dreyfus que va suposar la modernització dels estaments militars i del govern de França a la fi del segle XIX i principis del XX. S’hi narren els esforços de George Picquart, un militar francès interpretat per Jean Dujardin, per descobrir la veritat darrera de la condemna per espionatge a Alfred Dreyfus, un capità de l’exèrcit gal encarnat per Louis Garrel, i la possible influència que el racisme i el seu origen jueu tindrien en ella.
Una gran història plena de matisos, peripècies i circumstàncies especials que malauradament el director d’origen polonès no acaba d’explotar en tota la seva intensitat, llastat en part per un estil excessivament acadèmic en què el cartró-pedra treu el cap massa sovint (potser per un pressupost excessivament ajustat) i per la seva falta de terbolesa. Polanski segueix sent un narrador excel·lent i la seva claredat expositiva és indubtable, però als seus personatges els falten matisos (són bons molt bons, o dolents molt dolents ja sigui per iniciativa pròpia o per obediència deguda). Tot i la proximitat que la història de ‘An Officer and a Spy‘ té amb el mateix director, fa la impressió que no ha acabat de fer-la enterament seva, potser per por a embrutar la seva pròpia figura en establir els inevitables paral·lelismes.
Encara que si bé en el desenvolupament dels seus personatges es troba a faltar una major profunditat, Polanski encerta en el reflex dels fets històrics i les seves conseqüències, en la seva mirada més general i en el que va suposar un veritable canvi de segle a les formes de fer de l’exèrcit francès i del govern gal en general.
I davant de la presència d’aquests tres directors jueus, el retorn al seu país després de la fallida aventura de Mary Shelley amb Elle Fanning i al festival de Venècia set anys després de la benintencionada i multipremiada La bicicleta verde, de la saudita Haifaa Al-Mansour amb The Perfect Candidate, la primera de les dues pel·lícules dirigides per una dona que aspiren al Lleó d’Or.
En aquesta ocasió explica la lluita d’una doctora en medicina per aconseguir que asfaltin la carretera d’accés a la seva clínica que l’acabarà portant a ficar-se de manera tan inversemblant com absurda en una campanya política i a convertir-se en un símbol de la lluita pels drets de les dones.
The Perfect Candidatepertany a aquest grup de pel·lícules en les que per molt d’acord que estigui un amb el seu missatge i les seves intencions, la pobresa i la tosquedat dels seus recursos cinematogràfics el porten a un a preguntar-se si hauria d’estar en una secció competitiva com la d’aquest festival.
Tot en la pel·lícula sembla estar únicament i exclusivament al servei del que es vol denunciar, tot es simplifica de manera extrema i inversemblant per facilitar la transmissió del seu missatge, sense lloc per matisos: els seus personatges només existeixen en relació al missatge de la pel·lícula , es forcen les situacions (com la comentada que porta a la protagonista a ficar-se en política) més enllà de la versemblança per tal d’encaixar-les en el discurs i els motius dels seus personatges i les conseqüències de les seves situacions són explicats mitjançant uns diàlegs més dirigits a la comprensió del narrat per part de l’espectador que per una lògica de les relacions entre els personatges.
La primera pel·lícula italiana aspirant al Lleó d’Or presentada en aquesta edició és The Mayor of Rione Sanitá, adaptació d’una obra de teatre del dramaturg Eduardo de Filippo que el mateix director del film, Mario Martone, va portar als escenaris el 2017, a la que una espècie de padrí de la camorra napolitana exerceix de jutge de les petites disputes entre els seus ciutadans quan aquests no volen recórrer a la justícia oficial o divina.
Partint d’un gran text i d’unes notables interpretacions en el grau just d’histrionisme (al cap i a la fi la pel·lícula està ambientada a Nàpols), entre les quals destaca el carismàtic Francesco Di Leva que interpreta el personatge que dóna títol al film, Martone ofereix una reflexió massa teatral sobre la lluita entre el bé i el mal.
Perquè la principal debilitat de The Mayor of Rione Sanità està precisament en l’escrupolós respecte de Martone a l’origen teatral de la pel·lícula, mitjançant una posada en escena que sembla obstinada a anul·lar el component cinematogràfic i en la qual la planificació, les entrades i sortides dels personatges de les seqüències i la seva disposició en el pla no fan sinó recordar-nos l’origen teatral de la pel·lícula i incrementen la sensació de trobar-nos davant d’un cas de teatre projectat a la pantalla gran.
Envía una resposta