Després de guanyar la Palma d’Or del festival de Cannes de 2018 amb l’excel·lent ‘Un asunto de familia’, el japonès Hirokazu Kore-eda ha estat l’escollit per inaugurar l’edició 76 de la Mostra de Venècia amb ‘La verdad’, distinció que en els últims anys havia recaigut en títols destacats del cinema de Hollywood com ‘Gravity’, ‘Birdman’, ‘La La Land’ o ‘First Man’.
A La verdad Kore-eda se’ns torna francès. Fins ara estàvem acostumats al seu cinema al voltant de les relacions familiars, a la seva mirada humanista i a la seva sensibilitat inconfusiblement nipona. Però a La verdad, acompanyat per Catherine Deneuve, Juliette Binoche i un desaprofitat Ethan Hawke crea una pel·lícula molt francesa, en el bon sentit de la paraula. No importa que estigui dirigida, escrita i muntada per un director de Tokyo, els seus personatges, els seus diàlegs i les seves situacions són indubtablement francesos; sense necessitat de recórrer a tòpics, ni estereotips sobre el país gal. Kore-eda segueix parlant de famílies, de les relacions entre diferents generacions, però es posa al servei de la seva història i del seu entorn i es mimetitza perfectament amb l’ambient parisenc en què està ambientat.
La pel·lícula explica el retrobament entre una diva del cinema francès, una excel·lent Catherine Deneuve que es converteix en el nucli del film amb aquest paper que sembla dissenyat per al seu lluïment i que podríem pensar que està inspirat en part en ella mateixa, i la seva filla, Juliette Binoche, que resideix a Nova York, després de diversos anys sense veure’s. La visita de la filla en companyia del seu marit, Ethan Hawke, i de la filla de tots dos, la debutant Clémentine Grenier, coincideix amb la publicació d’un llibre de memòries de l’estrella que serà el detonant del conflicte de la pel·lícula.
La verdad arrenca amb una entrevista amb la que en tres respostes i quatre gestos se’ns presenta a la seva protagonista: una gran diva del cinema francès al final de la seva carrera amb una llarga i atzarosa vida personal i professional. A La verdad l’espectador anirà coneixent a poc a poc els detalls i les circumstàncies de gran part dels fets que van marcar la seva vida, el seu entorn i la seva personalitat.
Tot i el seu to lleuger, de la seva posada en escena dinàmica i de recórrer sovint a un fi i mesurat sentit de l’humor, Kore-eda no eludeix el drama i els temes de més gravetat que conformen l’essència del film. Sense necessitat de carregar les tintes o de posar-se transcendent, planteja la necessitat i / o la conveniència de conèixer sempre la veritat encara que faci mal i l’efecte protector de les mentides piadoses. El conflicte entre mare i filla, la relació / competència amb una actriu en el passat, els sacrificis per mantenir l’equilibri entre la vida familiar i la professional en un joc de veritats simulades i secrets revelats, té el contrapunt d’una galeria de secundaris aliens , però còmplices del conflicte i d’uns diàlegs aguts i ocurrents. El drama i la comèdia, com en la vida, es barregen.
Kore-eda crea un entorn (una actriu diva, un guionista, un rodatge ple d’intèrprets i els seus egos…) en el qual aquest joc de realitats representades i veritats simulades, de vanitats i misèries, funciona amb gran naturalitat i versemblança, tant a nivell íntim, com en l’esfera pública. Un entorn en el qual la vida es converteix en un escenari (no és casual que en diverses ocasions aparegui a la pantalla un petit escenari teatral de joguina) en el qual les relacions familiars i la imatge pública s’entremesclen fins a acabar-se confonent i contaminant.
Basant-se en la complicitat entre els seus protagonistes francesos, el seu director japonès i els espectadors, La verdad planteja la dicotomia universal entre les mentides piadoses i les veritats doloroses, entre la realitat cruel i la falsedat protectora.
Envía una resposta