Quan s’està debatent si estem vivint una época de reinvenció dels codis del terror en els films de gènere arrel de propostes trencadores com “Hereditary”, “Midsommar”, “Déjame salir” o “Nosotros”, aquesta setmana s’estrena un film de por que ens transporta dècades enrera, quan un altre tipus de continguts sentaven les bases del terror més tradicional.
“Historias de miedo para contar en la oscuridad” està ambientada al 1968, a la vigilia de l’elecció de Richard Nixon i en plena guerra de Vietnam. La Stella (Zoe Margaret Colletti) i els seus amics Auggie (Gabriel Rush) I Rush (Austin Zajur) són uns inadaptats a l’escola i en un poblet que no ofereix gaires distraccions. Després que un quart s’uneixi a la colla, un noi que sent la presió per allistar-se però que no té cap ganes d’anar a morir a la guerra (Michael Garza), el grup decideix una nit anar a explorar una casa que es diu que está encantada. Allà despertaran el fantasma d’una noia que hi va morir tancada per la seva familia i un misteriós llibre on s’escriuen terrorífics relats que es comencen a fer realitat.
“Historias de miedo para contar en la oscuridad” es basa en el llibre homònim de Alvin Schwartz, publicat el 1981. I també en tota una tradición de relats i còmics de terror que des de la década dels 70 es van fer molt populars narrant històries de por, sovint acompanyats d’inquietants il.lustracions.
Coescrita per Guillermo del Toro (que en principi l’anava a dirigir) i altres tres guionistes, és a aquella época a qui ret homenatge la versió cinematográfica de “Historias de miedo para contar en la oscuridad”.
Estrenada ara, i amb la direcció de André Øvredal (La autopsia de Jane Doe, Trollhunter), va més dirigida a adolescents que han descobert el nivell just de terror amb series com “Stranger Things” o a nostàlgics que no pas a adults que ja han vist pel.lícules de por més aterradores o més innovadores. Pels primers, en paraules del propi Del Toro, el film exerceix la funció de portal introductori als elements clàssics del terror. Pels segons, un producte més dissenyat per explotar el bon record de dècades passades.
A uns i altres el film aporta una cuidada realització i un constant homenatge al cinema i a l’època i els continguts a que fa referencia. Estructurada en successius contes que alhora conformen un tot coherent, les aranyes, espantaocells o monstres que semblen sortits d’un circ de freaks són els elements a que recorre aquesta compilació per espantar l’audiència.
Res novedós però prou efectiu pel públic a qui van dirigides aquestes “Historias de miedo para contar en la oscuridad”.
Envía una resposta