Spider-Man: Lejos de casa
8Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Al finalitzar l’epopeia fílmica Avengers: Endgame, la major part de l’audiència es va preguntar: I ara què? Era una pregunta molt raonable ja que s’havia venut aquell film estrenat el 25 d’abril com la culminació d’una saga de 22 pel·lícules. No obstant, Marvel Studios encara tenia anunciada oficialment una pel·lícula més: Spider-Man: Lejos de casa.

Per sobre tot, fins i tot per sobre de la seva essència com a pel·lícula, aquesta nova entrega de les aventures del noi-aranya està concebuda pel seu productor-autor Kevin Feige com a film pont entre la saga de l’infinit “protagonitzada” per Tony Stark i el futur de Marvel del que encara desconeixem quina forma prendrà. Spider-Man: Lejos de casa té la responsabilitat d’explicar-nos com està el món després del cataclisme creat per Thanos i la posterior acció del Venjadors per intentar revertir-lo. Tot això ho fa de forma no molt exitosa en els primers 20 minuts. Veiem en quin estat es troben el protagonista i els seus companys i el món que els rodeja. Si només s’hagués referenciat la trama d’Endgame en aquest primer bloc de la història ens sentiríem una mica decepcionats ja que no és especialment brillant ni emotiu. No obstant, aquest maldestre inici és necessari per crear un to de dol, de confusió i de soledat que queda impregnat en el relat i que resulta clau per emocionar-nos en el desenllaç.

Spider-Man: Lejos de casa

Com n’hem parlat en uns termes tan empresarials podríeu pensar que es tracta d’un film calculat, dissenyat al mil·límetre per un grup de publicistes en un despatx de can Disney. No és el cas. Jon Watts, que ja va dirigir Spider-Man: Homecoming fa un parell d’anys, és molt hàbil a l’hora de fer equilibrismes amb el to dels seus films barrejant estils cinematogràfics adults amb narratives adolescents (el seu Coche policial n’és una mostra prodigiosa). Aquí tenim una fusió de viatge escolar, viatge de l’heroi, maduració personal, estampetes turístiques, dol i primer amor. Watts aconsegueix que les interaccions entre els i les adolescents sonin realistes (una fita molt més complicada d’assolir del que sembla) i alhora fer-nos creure que el món està en perill i que només pot ser salvat per un adolescent vestit d’aranya i un ésser misteriós amb una peixera al cap.

Mysterio (Jake Gyllenhaal) és, en la nostra humil opinió, el motiu principal per veure aquesta cinta. La seva inserció al relat connecta amb els temes principals que s’han plantejat en l’univers cinematogràfic de Marvel. Alhora l’aparició del personatge també pot llegir-se com un comentari sobre la nostra societat actual i la importància que li donem a conceptes vacus com la fama. La interpretació de Jake Gyllenhaal és sensacional. Com acostuma a fer, ens dona peixet, fent-nos creure que la seva actuació tan sols té una dimensió però a mesura que avança la història va revelant-nos noves cares del personatge.

Spider-Man: Lejos de casa

Pel que fa la resta d’actrius i actors, Tom Holland ens demostra que no només s’ha fet seu el personatge sinó que a més el pot portar arreu on vulgui, en qualsevol situació, sense perdre’n l’essència. Zendaya excel·leix tant en solitari com quan comparteix pantalla amb Holland. La resta de secundaris també aporten el seu millor joc per crear un grup de personatges ric i divers. A tall de resum, Spider-Man: Lejos de casa és una pel·lícula notable, amb una gran recta final, que combina amb gràcia acció, aventura i romanticisme però sense perdre de vista els elements més tràgics de la història que en són la seva ànima.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies