11. BEANPOLE de Kantemir Balagov
La confirmació del talent del jove director de Demasiado cerca (Tesnota) es va emportar el premi a la millor direcció i el premi Fipresci de la secció Un Certain Regard amb aquest relat dur i implacable de la vida de dues dones després de la fi de la Segona Guerra Mundial.
Un retrat intens i claustrofòbic de la miseria física i psíquica de les seves dues protagonistes, de gran força visual, en el que certa dispersió en la seva escriptura es compensa amb la força dramàtica i narrativa de les seves imatges. Balagov aconsegueix ser a a la vegada aclaparador i delicat, apretar i acariciar a la vegada.
12. NUESTRAS MADRES de César Diaz
Nuestras madres, l’opera prima de César Díaz, Càmera d’Or a la millor opera prima presentada al festival i Premi SACD de la Setmana de la Crítica, narra la investigació d’un jove antropòleg forense que a través de testimonis i investigacions intenta localitzar les foses comunes en les que estan enterrats els marits i els fills de les mares que donen títol a la pel.lícula.
Si bé la búsqueda dels desapareguts de les dictadures militars de Centre i Sudamèrica ha donat lloc a nombroses pel.lícules en els darrers anys, Nuestras madres troba la seva personalitat en la forma de reflectir el debat entre la historia colectiva i la personal, entre el purament professional i el familiar, en el conflicte entre el registre documental a base de testimonis o l’emotiu muntatge en què es succeixen els rostres marcats per la masacre col.lectiva i el drama íntim, sentit i individual de la tragedia personal.
13. HATSUKOI (FIRST LOVE) de Takashi Miike
El director més prolífic del cine actual, va presentar la seva pel.lícula número 104 a la 51 edició de la Quinzena de Realitzadors, en la que en una mateixa nit un boxador amb un tumor cerebral coneix al seu ‘primer amor’ del títol, una prostituta addicta a les drogues que sense buscar-ho acaba involucrada en un cas de tràfic de narcòtics i ambdon perseguits per un policia corrupte, yakuzas, una assassina enviada per les triades xineses i fantasmes del passat en roba interior.
El títol no enganya, Hatsukoi parla d’un primer amor, però també és una comèdia plena d’acció, violpencia, i bogeria sobre la lluita per la supervivència als baixos fons de Tokyo, en la que Miike, tot i l’acumulació d’elements, es mostra amb ple control dels mateixos i manté el focus narratiu del film: la parella d’amants que viu la primera nit de la seva història d’amor.
Miike sap el que els seus aficionats esperen d’ell i no decep. Serveixi d’exemple el moment en ple clímax violent de la pel.lícula, en el que Miike fent de la necessitat virtud, converteix les seves carencies de pressupost en una troballa estilística sorprenent, enginyosa i hilarant que provoca riallades i la ovació dels espectadors i l’estalvi d’una bona suma de diners en efectes especials als productors.
14. O QUE ARDE de Oliver Laxe
Després de triomfar a la Quinzena de Realitzadors de 2010 amb Todos vós sodes capitáns i la Setmana de la Crítica de 2016 amb Mimosas, el gallec Oliver Laxe va fer el salt a la secció Un Certain Regard en la que es va endur el Premi del Jurat, amb aquesta pel.lícula sobre un home que després d’un periode a la presó per haber provocat un incendi, torna al seu poble amb la seva anciana mare i les seves tres vaques.
Després d’una impactant, misteriosa i suggerent primera seqüència, amb un estil naturalista i una cadència pausada Laxe aconsegueix la immersió de l’espectador en la realitat del seu protagonista.
Mitjançant imatges de gran bellesa, però sense caure en l’esteticisme, recolçat en l’excel.lent treball de fotografia de Mauro Herce, Laxe oposa la via¡da en armonia entre l’home i la naturalesa amb la tibantor en la relació entre els homes i el pes del passat en la mateixa.
15. LES MISÉRABLES de Ladj Ly
L’ópera prima de Ladj Ly, basada en el seu curtmetratge homònim nominat a un César i que es va emportar el Premi del Jurat de la secció a competició del Festival, és una crònica de la difícil relació entre la policía encarregada de mantenir la pau i l’ordre i les diferents comunitats que habiten en el barri multicultural, multirracial i multirreligiós de Montfermeuil al banlieu de París.
Amb un estil quasi documental, enèrgic i contundent, no especialment innovador, però amb un pols ferm en el que prima la càmera en mà i abunden els plans rodats des de drons, que per aquesta vegada tenen el seu sentit narratiu i dramàtic, mostra els esforços dels tres policies protagonistes al costat dels líders de la comunitat per mantenir l’estabilitat del barri.
Però és en el seu darrer terç, menys realista però més revelador i amb major càrrega política i dramàtica, en què Les Miserables troba la seva personalitat i segell diferencial respecte a altres propostes similars i ens porta quasi a oblidar el maniqueisme i la simplicitat d’alguns dels plantejaments de la primera part.
Envía una resposta