D’entre les desenes de pel·lícules presentades a les diferents seccions de l’última edició del Festival de Canes, destaquem les nostres quinze favorites. En aquest top no s’ha inclòs Dolor y glòria de Pedro Almodóvar, que ja hem tingut oportunitat de veure tots els fans del director manxec a les sales comercials.

1. THE LIGHTHOUSE de Robert Eggers

El director de La bruja: una leyenda de Nueva Inglaterra (The Witch) confirma amb aquest descens als inferns de la bogeria de dos homes, interpretats de forma soberbia per Willem Dafoe i Robert Pattinson en el paper del veterà farer i el seu deixeble respectivament, que és un dels directors a tenir més en compte al panorama del cine de terror actual.

The lighthouse Robert Eggers

Rodada en blanc i negre, en format 4/3 i ambientada en una inhospita illa de l’Atlàntic nord a finals del segle XIX, The Lighthouse sembla una pel.lícula treta d’un altre temps. Els seus personatges histriònics i verborreics, els seus diàlegs, la utilització dels sons, els sorolls i els silencis i la intensitat del seu crescendo dramàtic la converteixen en una experiència asfixiant i absorbent per a l’espectador. Guanyadora del Premi Fipresci a la millor òpera prima o segona pel·lícula presentada a les seccions paral·leles del festival.

2. PARASITE de Bong Joon-ho

La guanyadora de la Palma de Oro per unanimitat del jurat oficial era també la favorita per a gran part de la premsa que la va veure al Festival. El director de Memories of Murder, The Host o Snowpiercer confirma el seu talent amb aquesta irresistible combinació de gèneres cinematogràfics en que es barregen el cine social, el terror, el thriller i la comedia.

Parasite Bong Joon-ho

El seu inici recorda a Un asunto de familia de Kore-eda, per moments pot portar a la memòria el Burning de Lee Chang-dong pel seu reflex de les classes socials a Corea, però passat per la mirada precisa de Bong Joon-ho, amb el seu enginy i el seu domini narratiu, es converteix en un film original, fresc i amb nolta força.

3. ONCE UPON A TIME IN HOLLYWOOD de Quentin Tarantino

El retorn de Tarantino a Cannes 25 anys després d’haver guanyat la Palma d’Or per Pulp Fiction fou un dels aconteixements d’aquesta edició. En aquesta ocasió, el més cinèfil dels directors de Hollywood va presentar aquest emotiu homenatge al Hollywood més liberal de finals dels seixanta, als seus actors i a la ciutat de Los Angeles.

Once upon a time in Hollywood Quentin Tarantino Brad Pitt Leonardo DiCaprio

Protagonitzada per Leonardo DiCaprio, Brad Pitt i Margot Robbie i amb un Tarantino més sobri del que en ell és habitual, sense recórrer a girs argumentals, salts temporals o desdoblaments narratius, és una mirada nostàlgica a aquest Hollywood que no tornarà i un homenatge al cinema (aquest cop la culpa de tot el dolent recau a la televisió) i una reivindicació de l’art i la seva capacitat per fer-nos escapar de la realitat.

4. I LOST MY BODY de Jérémy Clapin

La guanyadora del Gran Premi Nespresso de la Setmana de la Crítica és la ópera primera del disenyador gràfic i ilustrador francès Jérémy Clapin en la que adapta la novela Happy Hands de Guillaume Laurant (coautor del guió de Amélie). Un film d’animació 2D que aconsegueix unir a força de sensibilitat i emoció un vessant fantàstica, surrealista i gairebé d’acció, protagonitzada per una mà amputada, amb una altra plena de malenconia i romanticisme, la d’un jove d’origen marroquí que ha patit massa pèrdues al llarg de la seva curta vida.

I lost my body Jérémy Clapin

Clapin construeix un puzle de seqüències que transcorren en diferents temps i llocs, amb diferents tons, ritmes i gèneres cinematogràfics, però aconsegueix que el resultat conflueixi de manera coherent i consistent en un film ple d’emoció.

5. IT MUST BE HEAVEN de Elia Suleiman

El director de Intervención Divina i The Time That Remains es va emportar la Menció Especial del Jurat i el Premi Fipresci de la crítica internacional amb aquesta aguda i enginyosa comèdia sobre les aventures d’un director en busca de finançament per una pel.lícula sobre el conflicte palestino-israelí a Nazaret, París i Nova York.

It must be heaven Elia Suleiman

Estructurada com una successió d’esquetxos, el nexe d’unió és la presència del propi Suleiman interpretant al seu indolent protagonista, encreuament de Jacques Tati passiu i de Buster Keaton desganat, més enllà de la seva aparent lleugeresa i el seu minimalisme formal, ofereix una mirada àcida a la situació del seu país en particular i del món en general.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies