Amb ‘Dolor i glòria’ de Pedro Almodóvar encapçalant tots els panells de votació de la crítica i convertida ja en primera gran favorita per la Palma d’Or d’aquesta edició, repassem altres pel·lícules presentades al concurs d’aquest primer terç del festival.

Després de guanyar la Càmera d’Or el 1984 amb Extraños en el paraíso , Jim Jarmusch competeix per vuitena vegada per la Palma d’Or amb The Dead Don’t Die, una comèdia plena d’ironia que busca més el somriure i la complicitat de l’espectador que la riallada descontrolada, ambientada a Centerville, un petit poble de l’Amèrica en la qual mai passa res on la seva tranquil·litat i la seva rutina és interrompuda per l’aparició d’uns zombis.

Els protagonistes de The Dead Don’t Die són els tres policies del poble, interpretats per Bill Murray, Adam Driver i Chloe Sevigny, que han d’investigar les misterioses morts que han pertorbat la pau del seu poble.

Dead don't die Jim Jarmusch

Després d’una arrencada prometedora en la qual mitjançant enginyosos gags recurrents, el to irònic i la cadència marca de la casa, Jarmusch desperta la complicitat de l’espectador, la pel·lícula perd el rumb, acaba donant voltes contínuament sobre ella mateixa, i s’encalla en la denúncia òbvia que representen els morts vivents ressuscitats. Des de les raons pròpies de la seva resurrecció com a conseqüència de la ruptura del delicat equilibri entre la Terra i la humanitat, a les del seu comportament, tan alienat i egoista com el de l’espècie humana. Perquè per Jarmusch, tots nosaltres som zombis i ens comportem com a tals.

Si a Sólo los amantes sobreviven, Jarmusch agafava els vampirs i els passava pel eu filtre per donar-los una nova personalitat, adaptant la seva aura romàntica i els seus desitjos a l’actualitat, als zombis de The Dead Don´t Die els falta caràcter. No se surten del tòpic, Jarmusch tira de’un grapat d’ells, començant per la mà emergint de la tomba del cartell de la pel.lícula i no són més que el vehicle obvi i evident del missatge polític que vol transmetre. Una denuncia de la societar actual egoista i alienada pel materialisme en el que tots semblem actuar como zombis, excepte la inevitable excepció que confirma la regla.

També són tres policies els protagonistes de Les Misérables, l’òpera prima de Ladj Ly basada en el seu curtmetratge homònim nominat a un César. La primera pel·lícula francesa presentada a concurs és una crònica del difícil equilibri entre la policia encarregada de mantenir la pau i l’ordre i les diferents comunitats que habiten al barri multicultural, multiracial i multireligiós en el qual es desenvolupa.

Ladj Ly Les misérables

Les Misérables arrenca amb un acte de celebració patriòtica: la victoria de la selecció francesa, també multicultural i multirracial, en l’últim mundial de fútbol. Pero després d’aquest desplegament de la bandera tricolor i dels “Vive la France”, la realitat és més complexa.

Els primers dos terços de Les Misérables els ocupa el primer dia de Stéphane (Damien Bonnard) un policia d’origen rural en una unitat de la Brigada Anti Crim de Montfermeil en els suburbis de Paris, en companyia de Chris (Alexis Manenti), el responsable de la unitat, i de Gwada (Djibril Zonga), originari del barri. Amb un estil gairebé documental, enèrgic i contundent, en el qual preval la càmera en mà i abundants plans rodats des drons, que per aquesta vegada tenen el seu sentit narratiu i dramàtic, Les Misérables mostra els esforços del trio protagonista al costat dels capitostos del suburbi per mantenir l’equilibri inestable de la vida al banlieu quan l’aparentment innocent robatori d’un cadell de lleó en un circ sembla encendre la metxa capaç de desestabilitzar el barri. Però serà precisament aquest intent per mantenir l’status quo, aquesta solució de compromís per a satisfacció dels poderosos, la que desencadenarà un tercer acte més original i revelador, menys realista, però amb major càrrega política i dramàtica que li dóna a la pel·lícula la seva personalitat i segell diferenciador respecte d’altres propostes similars.

Les misérables Cannes Ladj Ly

Si bé peca de maniquea i durant gran part del seu metratge no proposa res especialment innovador, el seu pols ferm i rotund i aquest tercer acte en què es revela l’abast del seu missatge polític i social, fan de Les Misérables una candidata a figurar en el palmarès del jurat presidit per Alejandro G. Iñárritu.

Com ja va fer en les seves pel·lícules anteriors, Sonidos del barrio i Aquarius (Doña Clara), el brasiler Kleber Mendonça Filho, aquest cop acompanyat en la direcció per Julià Dornelles, torna a Bacura a retratar la resistència davant d’un liberalisme implacable i devorador de la tradició i l’individu en benefici del màxim benefici dels rics i poderosos.

Bacura Kleber Mendonça

Però tant en el seu estil, com en el seu to, Bacura és molt diferent de les pel·lícules anteriors del director brasiler. D’una banda, abandona l’entorn urbà, per portar l’acció a un petit poble del sertao de l’estat de Pernambuco. De l’altra, es passa del drama, coral o personal, al western a la brasilera, recordant al realisme màgic a l’estil de García Márquez en el seu principi, però que acaba convertit en una pel·lícula d’acció pura i dura, violenta i seca. I la seva denúncia es deixa de subtileses i es fa directa i evident, urgent. Com si Mendonça Filho sentís que no li queda temps per perdre, ni d’elaborar el missatge i hagués arribat el moment de cridar a la mobilització.

El director brasiler se la juga en el seu pas del cinema d’autor al cinema de gènere, per acabar subvirtint-lo de forma arriscada i original, però també brillant i efectiva i com era d’esperar ha rebut una notòria divisió d’opinions.

Dada per a la wikipedia (i esperem que alguna cosa més): Atlantique és la primera pel·lícula dirigida per una dona negra que opta a la Palma d’Or en la història. La seva directora és la franco-senegalesa Mati Diop, una de les protagonistes de 35 shots of rhum de Claire Denis, que després d’una reeixida carrera en la direcció de curts, debuta en el llargmetratge amb aquesta història d’amor entre dos joves ambientada a Dakar.

Mati Diop Atlantique

Atlantique arrenca en un modern gratacels en construcció a la vora de l’oceà en el qual treballa Souleiman, el jove protagonista, tot i que porta diverses setmanes sense cobrar. Està enamorat de l’Ada (Mami Bineta Sade), però ella en realitat està compromesa amb un altre home per un matrimoni de conveniència arreglat pels seus pares. Davant d’aquesta situació, Souleiman prendrà una decisió de conseqüències imprevisibles.

Amb elements que recorden al cinema de l’esmentada Claire Denis (la forma en què estan rodats els cossos dels joves, la seqüència de la discoteca sense música però amb els jocs de llums encara en marxa) i apunts en el tractament dels elements fantàstics que porten a la memòria el cinema de Jacques Tourneur, Atlantique és una estimulant, encara que no sempre aconseguida, barreja de cinema de denúncia social i elements del cinema fantàstic a la qual contribueixen de manera especial la fotografia de Claire Mathon i la banda sonora de Fatima Al Qadiri.

Atlantique Cannes

A Atlantique no hi ha espai a l’exotisme africà per a públics del primer món. L’entorn en el qual es desenvolupa és urbà i els problemes dels joves són la manca d’oportunitats, la necessitat de llaurar-se un futur com i amb qui vulguin / puguin o el trobar una feina degudament remunerada.

De la mà de Diop, l’Oceà Atlàntic que dóna títol al film passa a ser un tercer protagonista del mateixo, convertit a la vegada en vàlvula d’escapament davant d’una situació injusta, pero també a l’origen dels elements màgics que afloren a la segona part de la pel.lícula.

Amb Sorry We Missed You, el veterà director Ken Loach, torna a concursar per quincena vegada a la competició de Cannes, on ja va triomfar el 2006 amb El viento que agita la cebada i el 2016 amb la seva pel.lícula anterior, Yo, Daniel Blake. En cas d’aconseguir una tercera Palma d’Or seria el primer director en aconseguir-ho.

Sorry we missed you Cannes Ken Loach

En aquesta ocasió, el director britànic, amb la col·laboració del seu guionista habitual, Paul Laverty, aplica el seu ‘tractament’ al món dels falsos autònoms i en concret als subcontractes del sector de la missatgeria. El seu ‘tractament’ perquè com en ocasions anteriors, al tàndem Loach / Laverty sembla interessar-li més provocar la llàstima de l’espectador cap als seus personatges, mostrar-los en el seu sofriment, en lloc de convidar a una reflexió, segurament més incòmoda, sobre les raons que fan possible aquesta situació.

Aquí, com tantes vegades abans, els seus protagonistes són una família de classe treballadora (el pare fals autònom en una empresa de missatgeria, la mare cuidadora a domicili i els seus dos fills) que malgrat els seus esforços i les seves hores de treball, no aconsegueixen prosperar i amb prou feines arriben a final de mes. Amb una posada en escena directa i funcional, Loach retrata la baralla diària de la família per aconseguir sobreviure i com aquesta baralla acaba afectant la vida familiar en un crescendo dramàtic que s’acaba de descontrolar en un tercer acte en què es materialitzen gran part de les desgràcies que la pel·lícula s’havia encarregat d’anunciar prèviament.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies